la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiamb moltes altres coses, del paganisme. Els delinqüents perseguits no tenien més querefugiar-se a l’interior d’un temple (a vegades, els bastava de tocar el picaporta) i quedavenlliures de tota persecució. És a dir, que l’església reconeixia el dret d’asil com això, com undret del perseguit a cercar asil al seu si, i no com una potestat arbitrària concedida al sacerdotpagà o a l’ídol cristià. Jo sempre havia pensat que els devots laboristes, que saben tan poc desocialisme, coneixerien bé, almenys, les tradicions eclesiàstiques. Però ara veig que estavaequivocat.Allò que no m’explique és per què Clynes es deté als llindars d’aqueixa seua teoriadel dret polític. Llàstima! El dret d’asil no és, en rigor, més que una de les rodes enl’engranatge de la democràcia. No es diferencia de la llibertat de paraula, de la llibertat dereunió, etc., ni pels seus orígens històrics ni per la seua naturalesa jurídica. Míster Clynesaviat arribarà (així ho esperem) a la conclusió que la llibertat de paraula no és tampoc un dretque tinga el ciutadà a expressar tals o quals pensaments, sinó el dret de l’estat a prohibir alsseus súbdits que tinguen pensaments. En allò que fa al dret de vaga, ja la legislació anglesas’ha avançat a treure el corol·lari pràctic d’aquell teorema.Clynes tingué la mala estrella de necessitar defensar en veu alta els seus procediments,perquè no faltaren en la fracció laborista del parlament diputats que formularen al senyorministre preguntes, encara que molt corteses, prou enutjoses. En la mateixa desagradablesituació es veié el president del consell de ministres de Noruega. En canvi, el govern alemanyestigué lliure de tan desagradable tràngol. En tot el Reichstag, no hi hagué un sol diputat ques’interessés gens ni mica pel dret d’asil. Circumstància molt sorprenent, si es recorda que elpresident de la cambra, entre els aplaudiments de la majoria, m’havia brindat espontàniamentla possibilitat de concedir-me l’asil al seu territori quan encara no l’havia sol·licitat.La revolució russa no proclamà cap dels principis abstractes de la democràcia, ni tansols el dret d’asil. És sabut que la república dels soviets abraça obertament el règim dedictadura del proletariat. Però açò no impedí a Vandervelde i a d’altres socialdemòcratespassar la frontera soviètica i fins i tot actuar a Moscou com a defensors dels qui havienatemptat contra la vida dels cabdills de la revolució.També ens visitaren els actuals ministres anglesos. No encerte a recordar tots els queanaren ni tinc tampoc a mà mitjans per a informar-me, però sí que recorde que entre ells estrobaven Mr. Snowden i Mrs. Snowden. Açò ocorria, si no m’equivoque, l’any 1920. I elssoviets no els reberen simplement com a turistes, que és el que haurien d’haver fet, sinó coma invitats. Se’ls reservà una llotja en el Gran Teatre de Moscou. En relació amb açò, recordeun petit episodi que breument relataré. Jo acabava d’arribar del front, preocupat ambpensaments que distaven prou dels nostres visitants anglesos, els noms dels quals ni tan solsconeixia, perquè a penes havia agafat un periòdic; les meues preocupacions eren molt altres.La comissió encarregada de rebre Snowden, Mrs. Snowden i els seus acompanyants, entre elsquals em sembla recordar que figuraven Bertrand Russel i Williams, estava presidida perLozovski. Aquest em manà a dir per telèfon que la comissió exigia la meua presència alteatre, on aleshores es trobaven els visitants anglesos. Intentí excusar-me. Però Lozovskiinsistí, dient-me que la comissió tenia plens poders del buró polític i que jo havia de donar alsaltres un exemple de disciplina. No tinguí altre remei que anar-hi, encara que molt de malagana. A la llotja, hi hauria com uns deu anglesos. El teatre estava de gom a gom de públic. Alfront havíem assolit per aquells dies grans victòries, i el teatre sencer aplaudí i aclamàestrepitosament els nostres triomfs. Els anglesos em rodejaren i aplaudiren també. Entre elsque aplaudien, estava Mr. Snowden. Avui, segurament que s’avergonyeix un poc d’aquells407