la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiMaska, la que havia estat la meua mainadera, estava de criada a casa del meu oncle.Sempre que podia, corria a la cuina a refugiar-me junt amb ella, perquè aquella donamantenia viu en mi el record de Ianovka. De tant en tant, entraven homes, i quan la visita eramolt impacient, com a vegades ocorria, em tirava fora de la cuina, empentant-me suaumentpels muscles. Un bon dia, al matí, els xics de la casa ens assabentàrem que Maska haviatingut un xiquet, i força excitats i contents xiuxiuejàvem comentant la notícia pels racons. Alspocs dies, es presentà ma mare i se n’anà a la cuina a veure la nostra antiga criada i el xiquet.Jo m’esmunyí darrere ella. Maska portava un mocador que quasi li tapava els ulls; el xiquetestava gitat damunt d’un banc. Ma mare féu una ullada a Maska, després girà la vista alxiquet, i sense dir res, mogué el cap amb un gest de reprotxe. L’antiga mainadera estavasilenciosa, mirant al sòl, fins que parà la vista en la criatura, i digué:-Mire què bell és i com reclina la galta en la maneta, com si fos una persona!...-Et fa pena pel xiquet? -li preguntà ma mare.-Per Déu! -contestà Maska-. Tot se’m fa igual.-No és veritat... -li replicà ma mare, ja amb to conciliador-. No negues que et fa pena...A la setmana, el xiquet de bolquers moria amb el mateix misteri amb què havia vingutal món.Jo anava ben sovint a l’aldea, passant setmanes senceres amb els meus pares. No fiuamistat amb cap dels xics de l’escola, perquè no parlava el jueu. Als pocs mesos, m’hitragueren, i açò explica potser els pocs records que serve d’aquell col·legi. No oblide, noobstant això, que Schufer perquè així s’anomenava el pedagog de Gromoklei m’ensenyà allegir i escriure, dues coses que havien de prestar-me magnífics serveis en la vida. Açò sol éssuficient per a que serve un record agraït del meu primer mestre.Comencí a debatre’m amb la lletra impresa. Copiava poesies. Feia versos. Poc detemps després em lliurava amb el meu cosí Senia Ch. a la redacció d’una revista. Però era unasenda plena d’obriülls. A penes sabí escriure, s’apoderà de mi la temptació de l’escriptura. Iquan em deixaven sol en el menjador, em posava a traçar sobre el paper en lletres de a punyaquelles paraules misterioses que havia escoltat al taller i a la cuina i que al si de la famílianingú pronunciava. La intuïció em deia que allò no estava bé, però precisament allò quetenien de prohibit era el que feia temptadores aquelles paraules. Un dia, decidí ficar el paperetfatal en una caixa de mistos i enterrar la caixa en un pou molt fondo, davall del graner. Peròencara no havia acabat de redactar el meu document, quan entrà en el menjador la major deles meues germanes i volgué veure el que hi havia escrit. Molt de pressa, arrabassí el paper dela taula. Darrere de la meua germana, entrà ma mare. A tota força volien que els ensenyés elpaper. Encès de vergonya, el llencí darrere del sofà. La meua germana es va acatxar a agafarlo,però li cridí, amb crits d’histèric, que l’agafaria jo. Em fiquí a arrastrons sota el sofà i fiutrossos el paperet. La meua desesperació i el meu plor no tenien fi.Per Nadal (seria probablement l’any 1886, perquè ja sabia jo escriure), estàvemprenent el te, quan irrompé en el menjador una colla d’emmascarats. La cosa fou tan sobtada,que caiguí tan llarg com era en el sofà en què estava assegut, sense poder dominar el terror.Em tranquil·litzaren, i als pocs moments estava escoltant ansiosament un parlament de37