la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEn Smirnov no hi ha ni ombra de pedanteria. És un dels homes més sociables, mésalegres i més enginyosos. I la gent se sotmet amb gust a la seua autoritat, que, essent com ésinflexible, no té res d’ostentosa ni d’ordenancista. Agrupats en tom d’Smirnov, elscomunistes del Cinquè Exèrcit formaven una família política a banda, que encara avui, quanja fa diversos anys que està llicenciat el Cinquè Exèrcit, exerceix un paper en la vida del país.Dir “un del Cinquè Exèrcit” és dir molt en el vocabulari de la revolució. És a dir unrevolucionari de cos sencer, un home amb la consciència del deure i, sobretot, un home net.La gent del Cinquè Exèrcit, sempre agrupada entorn d’Smirnov, quan acabà la guerra civiltrasplantà el seu heroisme al terreny econòmic, i avui quasi tots formen, amb comptadíssimesexcepcions, a les files de l’oposició. Smirnov ocupà un dels llocs dirigents de la indústria deguerra, i més tard estigué com a comissari del poble al capdavant del cos de Correus iTelègrafs. En l’actualitat, es troba desterrat en el Caucas. A les presons i a Sibèria purguen elmateix delicte no pocs dels seus camarades d’armes del Cinquè Exèrcit... Les últimes notíciesque m’arriben em donen a conèixer que també Smirnov s’ha rendit a la lluita i comença apredicar la capitulació. Si és cert, això voldrà dir que la revolució ha esborrat un lluitadormés...Larisa Reissner, la que anomenà Ivan Nikititx “la consciència d’Sviask”, ocupa tambéun lloc important en el Cinquè Exèrcit, com en la revolució tota en general. Aquestameravellosa dona, que fou l’encant de tants, creuà pel cel de la revolució, en plena joventut,com un meteor de foc. A la seua figura de deessa olímpica unia una fina intel·ligènciaagusada d’ironia i la bravura d’un guerrer. Després de la presa de Kazan per les tropesblanques, es dirigí, vestida de pobletana, a espiar a les files enemigues. Però en el seu aspectehi havia quelcom d’extraordinari, que la delatà. Un oficial japonès d’espionatge li prenguédeclaració. Aprofitant-se d’un descuit, es llençà a la porta, que estava mal guardada, idesaparegué. Des d’aleshores, treballava en la secció d’espionatge. Més tard, s’embarcà a laflotilla del Volga i participà en els combats. Dedicà a la guerra civil pàgines admirables, quepassaran a la literatura amb valor de perennitat. Sabé pintar amb la mateixa plasticitat laindústria dels Urals que l’aixecament dels obrers de la conca del Ruhr. Tot ho volia saber iconèixer, en tot volia intervenir. En espai de pocs anys, es féu una escriptora de primer rang. Iaquesta Pal·las Atenea de la revolució, que havia passat indemne pel foc i per l’aigua, morí desobte, presa del tifus, en els tranquils voltants de Moscou, quan encara no havia fet els trentaanys.Uns lluitadors feien altres. Sota el foc de l’enemic, els homes es formaven en unasetmana i l’exèrcit es refeu i es cobrí de glòria. Ja deixàvem enrere el punt de major flaquesade la revolució: el moment en què hagué de rendir-se Kazan. Paral·lelament amb aquestacampanya anava desenrotllant-se a passos engegantits la massa camperola. Els blancss’encarregaren d’ensenyar-li l’abecedari polític. En un termini de set mesos, l’Exèrcit Roignetejà d’enemics una extensió de prop d’un milió de quilòmetres quadrats, amb una poblacióde 40 milions d’ànimes. La revolució tornava a maniobrar a l’ofensiva. Els blancs es portarende Kazan, en sortir fugint d’aquesta ciutat, el fons-or de la República, guardat allí des del’atac del general Hoffman al mes de febrer. Tornàrem a reconquistar-lo molt més tard, en ferpresoner a Koltxak.Quan poguí apartar un poc la vista d’Sviask, observí que la situació d’Europa haviacanviat notablement; l’exèrcit alemany es trobava ficat en un atzucac.290