la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskibandades a regirar-hi, cercant botí. Soledat. Desolació. Per ací no hi ha llebres: la tardorpassada hi hagué una epidèmia que les exterminà. Però, en canvi, es veu el rastre fresc d’unrabosot, que arriba fins molt a prop del tren. La màquina surt tots els dies amb un cotxe camíd’una estació gran a cercar el menjar i els periòdics. En el nostre cotxe s’ha desencadenat unaepidèmia de grip. No fem més que llegir a Anatole France i la Història de Rússia, deKliutxevski. Llig també a Panait Istrati; és la primera vegada que em trobe amb aquest autor.El fred descendeix fins a 38 graus Réaumur, i la locomotora ha de posar-se a passejar pelscarrils per a no gelar-se. Per l’èter vénen les ones de les estacions radiotelegràfiquespreguntant on estem. Però nosaltres no ens assabentem d’aquestes cridades; distraiem leshores jugant als escacs. I encara que ens assabentàrem, no podríem contestar, perquè ens hanportat ací de nit i ni nosaltres mateixos sabem on estem.Així passen dotze dies i dotze nits. Pels periòdics, ens informàrem que han fet unaaltra batuda de detencions, en la que caigueren diversos centenars d’homes, d’ells uns centcinquanta del “centre trotskista”. En els periòdics venien els noms següents: Kavtaradse, anticpresident del Soviet de Comissaris del Poble, de Geòrgia; Mdvani, antic representantcomercial dels soviets a París; Voronski, el millor crític literari rus, i alguns altres més. Totsells vells militants del partit, organitzadors del moviment d’octubre.El dia 8 de febrer ens comunica Bulanov que, malgrat totes les instàncies de Moscou,el govern alemany es nega resoludament a visar-me el passaport, en vista de tot això li handonat ordre definitiva d’acompanyar-me a Constantinoble.-Però, conste –li diguí- que m’hi opose i que ho declararé així a la frontera turca.-Amb això no assolirà vostè res, doncs que, de totes passades, el traslladarem a vostèa Turquia.399