la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskid’Arts i Oficis, discutia amb els marxistes, resistint-me encara a cedir. A la fi agafí l’últimvapor que sortia cap a Nikolaiev i torní a instal·lar-me a l’horta de Svigovski.Tornàrem a fer la mateixa vida. Discutíem sobre els últims quaderns de les revistesradicals i disputàvem sobre el marxisme, ens preparàvem per a quelcom que no sabíemconcretament, esperàvem. Què fou allò que m’impulsà directament a lliurar-me a lapropaganda revolucionària? Difícil és contestar a aquesta pregunta. Fou, per descomptat, unestímul interior. En els mitjans intel·lectuals amb què jo em relacionava no hi havia ningú ques’ocupés seriosament en aquests treballs. Teníem la clara consciència que entre aquellesdiscussions inacabables al costat de la tassa de te i les vertaderes organitzacionsrevolucionàries hi havia un abisme. Sabíem que per a entrar en contacte amb els obrers caliaconspirar en gran escala. Aquesta paraula, “conspirar”, la pronunciàvem amb una granserietat i un gran respecte, amb una unció gairebé mística. No dubtàvem que arribaria unmoment en què passaríem de la tassa de te al treball de conspiració, però ningú deiaclarament quan ni com seria això. Per a disculpar-nos de la demora ens estàvem dientconstantment: cal preparar-se. I la cosa no estava faltada de raó.Però quelcom havia canviat a l’atmosfera que accelerà bruscament el nostre trànsit ala propaganda revolucionària. Aquest canvi no es produí directament en Nikolaiev, sinó entot el país, i, principalment, en els grans centres, des d’on influí sobre nosaltres. En 1896esclataren a Sant Petersburg les famoses vagues de teixidors. Açò infongué ànims a laintel·lectualitat. Quan veieren estremir-se i despertar les pesades reserves, els estudiants sesentiren més audaços. Durant l’estiu, per Nadal i en Pasqua, es presentaren en Nikolaievdotzenes d’estudiants que ens portaven un llampada de les fogueres de Sant Petersburg,Moscou i Kiev. Alguns d’aquests estudiants havien estat expulsats de la universitat, i, alspocs mesos de deixar l’institut, tornaven nimbats amb l’aurèola de campions. Al mes defebrer de 1897 es cremà incendiant els seus vestits, a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau,l’estudianta superior Vetrova. Aquesta tragèdia, que mai arribà a explicar-se degudament,commogué tots els esperits. A les ciutats universitàries començaren les revoltes; lesdetencions i deportacions es multiplicaven ràpidament. Per aquells dies de les manifestacionsen homenatge a Vetrova fou precisament quan jo m’inicií en la tasca revolucionària. Anavapel carrer amb Gregori Sokolovski, un xicot de la meua edat aproximadament, el més jovedels que vivíem en la “comuna”.-Per què no comencem d’una vegada? -li diguí.-Sí -em contestà-, ja és hora de començar.-Però, com?-Sí, aquí està la cosa, com?-Cal cercar obrers i no esperar per ningú ni preguntar ningú. Quan tinguem obrers, acomençar!-Això no crec que siga difícil -digué Sokolovski-. Jo conec ací al vigilant d’una horta,que és evangelista. Veuré si el trobe.En efecte, aquell mateix dia el meu amic se n’anà al bulevard a la cerca del seuevangelista. Però aquest ja feia molt de temps que no existia. Sortí a rebre’l una dona que83