la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiManifestacions escapades sense voler de la boca de Kalinin, de Voroxilov, d’Stalin,de Rikov, li feien a un alçar el cap, de tant en tant, amb gest d’inquietud. D’on sortia allò? (espreguntava hom). Quina aixeta destil·lava aquelles gotes? Moltes vegades, en arribar a unasessió, em trobava amb un grup de persones que estaven conversant amigablement i que enentrar jo tallaven bruscament. Aquelles converses no versaven sobre res contrari a mi, sobreres que contradigués els principis del partit. Però eren temes en què transpiravenl’aquietament d’una consciència, la satisfacció i la trivialitat. En aquella gent anava naixent lanecessitat de confiar-se mútuament els seus sentiments, propensió en què no deixava d’entrarper bona part aqueixa tendència de xafarderia i murmuració de les donotes de la burgesia. Alprincipi, no s’avergonyien només davant de Lenin i de mi; s’avergonyien davant si mateixos.Si, per exemple, Stalin sortia amb una de les seues gràcies de mal gust, Lenin, sense alçar elcap, ficat pels papers, feia una ullada ràpida als que estaven asseguts a la taula, com per aconvèncer-se de si encara quedava algun a qui es fes insuportables aquelles coses. Ensituacions semblants ens bastava una mirada fugaç, o un canvi de to en la veu, per acerciorar-nos que coincidíem en l’apreciació psicològica.Si jo no participava en les diversions que anaven fent-se habituals en la nova classegovernant, no era per motius morals, sinó perquè no volia exposar-me a la tortura del mésterrible dels avorriments. Aquells dinars, aquelles visites assídues als ballets, aquellesvetllades que es passaven bevent i murmurant dels absents, com era de rigor, no tenien per ami el menor atractiu. Els nous caps comprenien que jo no podia adaptar-me al seu règim devida. No feien tampoc grans esforços per a convertir-me. Per això, les conversess’interrompien en presentar-me jo, i els que feien rogle se separaven un poc avergonyits iamb un sentiment pudorós d’hostilitat envers mi. Diga hom, si vol, que açò significava que elpoder començava a fugir de les meus mans.Vull limitar-me ací a l’aspecte psicològic de l’assumpte, i faig a una banda la basesocial a què tot allò responia, o siga el canvi iniciat en l’anatomia de la societatrevolucionària. Aquests canvis són sempre i en última instància els que decideixen. Noobstant això, allò que primer s’hi veu són els efectes psicològics en què es reflecteixen. Elprocés intern es desenrotllava amb relativa lentitud, la qual cosa facilitava als que estaven alcapdavant de les organitzacions el procés molecular de transformació, ocultant a la vista deles masses l’antagonisme entre les dues posicions irreconciliables. Cal afegir-hi que el nouesperit visqué durant molt de temps pudorosament sota les fórmules tradicionals, com ho faencara, en part, avui. Açò feia difícil saber, naturalment, fins on havia arribat ja el procés dela metamorfosi. La conspiració termidoriana de les acaballes del segle XVIII (preparada pelcurs anterior de la revolució), es verificà d’un colp i assumí la forma d’un desenllaç sagnant.El nostre Termidor presentava, al contrari, un caràcter astut. A la guillotina substituïa, demoment almenys, la intriga. La falsificació sistemàtica del passat, organitzada d’acord amb elmètode de la cinta sense fi, era una arma nova a l’arsenal de tots els recursos oficials de quèdisposava el partit. La malaltia de Lenin i la possibilitat que, tard o d’hora, retornés al seulloc, donaven una gran perplexitat a aquella situació interina, que durà més de dos anys. Si lalínia de la revolució, en aquell moment, hagués estat ascensional, aquell parèntesi hauriaafavorit més que no perjudicat l’oposició. Però al terreny internacional, la revolució anava dedesfeta en desfeta, i el compàs d’espera no féu més que afavorir el reformisme nacional ifortificà, automàticament, la burocràcia stalinista contra mi i els meus amics.D’aquesta mateixa arrel psicològica brollà també la batuda, vertaderament mesquina,ignorant i estúpida, que es desencadenà contra la teoria de la revolució permanent. Li sembla358