la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskidiplomàtics aristòcrates i lladregots; organitzà sobre noves bases la cancelleria, confiscà perals famolencs els queviures que venien de matuta en la valisa diplomàtica, tragué dels armarisblindats i incombustibles els documents secrets de major interès i els publicà en forma defullets, sota la seua responsabilitat i acompanyats de notes explicatives de pròpia mà. Markinno tenia títol acadèmic, i a penes si sabia escriure sense faltes d’ortografia. Algunes notescridaven l’atenció per les curioses idees en elles desenrotllades. Però en general feien, forçaencertadament, diana diplomàtica. En Brest-Litovsk, Baró von Külhmann i Czernin solienllançar-se cobdiciosament sobre aquells llibrets grocs editats per Markin.Vingué la guerra civil. Markin taponava les bretxes, i no en mancava d’ocupació. Ara,tenia vast camp, allà a l’Orient, per a instaurar la dictadura del proletariat. Markin manavauna de les flotilles del Volga i feia fugir davant ell l’enemic. Com jo sabés que Markin estrobava en un lloc perillós, per desemparat que aquest lloc estigués, em quedava tranquil.Però arribà la seua hora. En el Kama, una bala enemiga derrocà a terra a Nikolai GeorgevitxMarkin i féu flaquejar les seues fermes cames de marí. Quan rebí el telegrama retent comptede la seua mort, fou com si s’enfonsés davant els meus ulls una robusta columna de granit.Damunt de la tauleta dels xiquets estava la seua fotografia, amb gorra encintada de mariner.“Han matat Markin!” Encara em sembla estar veient davant de mi aquells dos rostres pàl·lids,esglaiats pel dolor de la notícia inesperada. Nikolai, que era un home seriós, havia tractatsempre els xics d’igual a igual. Els havia obert de bat a bat els seus plans i la seua vida. Undia, li havia contat a Sergioska, que tenia nou anys, que la dona a qui tant de veritat haviavolgut l’havia deixat i que, a vegades, recordant-se’n, sentia pena i ràbia. Sergioska confià elsecret a sa mare, en veu baixa, amb un contingut espant i entre sanglots. I aquest tendre amic,que obria als xiquets la seua ànima sense pudor, era un vell llop de mar, un revolucionari decos sencer i un heroi de veritat, com aqueixos dels contes meravellosos! ¿Era possible queMarkin, aquell mateix Markin que als soterranis del ministeri ens havia ensenyat a disparar elrevòlver i la carrabina, fos mort? Aquella nit, dos cossets de xiquet s’estremiren davall de lesmantes, quan arribà la negra notícia. I només la mare veié les seues llàgrimes i escoltà elsseus sospirs, per als quals no hi havia consol.Allò era un remolí de mítings. Dels oradors revolucionaris de Petrograd, uns parlavenfogosament i d’altres estaven completament afònics. La revolució de 1905 m’havia ensenyata administrar amb atenció la meua gola; no crega hom, però, que per això abandoní ni per uninstant el front de lluita. Els mítings se celebraven a les fàbriques, a les escoles, en teatres icircs, als carrers i a les places pública. Tornava a casa esgotat després de mitjanit, i en aquellestat d’excitació nerviosa a penes dormia, cavil·lant entre sons els arguments més eficaçoscontra l’enemic polític; cap a les set del matí, i alguns dies més enjorn encara, ja sonaven a laporta de la meua habitació aquells colpets antipàtics i insuportables que venien a traure’m delllit; unes vegades, em cridaven a un míting de Peterhov; d’altres vegades, eren els deKronstadt, que enviaven un vaixell a vapor a cercar-me, i així successivament. No hi haviavegada que no pensés que anava a ésser-me impossible arribar fins al final d’aquell míting.Però no sé quines reserves nervioses vindrien en la meua ajuda, el cas és que m’estava parlantuna hora, dues hores, i encara no havia acabat de parlar quan ja em rodejaven un munt decomissions d’altres fàbriques o d’altres districtes que venien a dir-me que en tal o qual llocestaven reunits milers d’obrers i que portaven una, dos, tres hores esperant-me. Era increïblela paciència amb què en aquells dies la massa, ja desperta, estava pendent de qualsevolparaula nova!Significació especial tenien els mítings del Circ Modern, davant els que, tant jo comels meus adversaris, adoptàvem una actitud peculiar. Els contraris s’havien acostumat a213