la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskil’emperador Maximilià. Per primera vegada, s’obria davant els meus ulls el món del fantàstic,amb la vestidura de la realitat escènica, i quina no fou la meua sorpresa, quan em diguerenque el principal personatge el representava Prokhor, un jornaler que havia estat soldat!L’endemà, immediatament en acabant de dinar, m’introduí furtivament a l’habitació de laservitud, armat de paper i llapis, i demaní a l’“emperador Maximilià” que em dictés el seumonòleg. Prokhor no volia, però jo li preguí, li supliquí, li exigí, no cedí a les seues excuses.Fins que per fi ens asseguérem junt a la finestra, i prenent el brut marc d’aquesta per pupitre,em posí a escriure els versos que anava dictant-me l’improvisat comediant. A penes havienpassat cinc minuts quan aparegué a la porta ma pare, i veient l’escena que s’estavadesenrotllant junt a la finestra, digué amb veu severa:-Liova, ves-te’n d’ací immediatament!Em passí tota la vesprada al sofà plorant.Els meus versos d’aleshores potser testimoniarien el primerenc amor que despertà enmi la paraula, però és segur que no auguraven grans dots poètiques per a l’esdevenidor. Per lameua germana major sabé dels meus versos ma mare, i per ella arribà la notícia a orelles demon pare. Quan teníem visita, s’encabotaven que li’ls llegís. Allò em torturava. Per a vèncerla meua negativa, insistien amb paraules que de primer eren afectuoses i després esdeveniendures, per a acabar en amenaces. Moltes vegades, sortia corrent. Però les persones majors nocedien fins no veure el seu desig assolit. I amb el cor tot agitat i llàgrimes als ulls, no teniamés remei que posar-me a llegir els meus versos, avergonyint-me dels plagis i de la malarima.Però havia mossegat ja de l’arbre de la ciència, i açò era l’important. La vida anavaobrint-me els seus horitzons per dies i per hores. D’aquell sofà foradat del menjador partienuna sèrie de fils invisibles cap a altres mons. La lectura obre una nova època en la meua vida.LA FAMÍLIA I L’ESCOLAL’any 1888 portà a la meua vida grans esdeveniments. Fou l’any en què m’enviaren aestudiar a Odessa.Heus aquí com succeí:Havia vingut a passar l’estiu a l’aldea un nebot de ma mare, Moisès FilipovitxSpenzer, home de vint-i-vuit anys, bo i intel·ligent, que en el seu temps havia “sofert lleumentper la causa” com s’hi deia llavors, i que, per actuar en ella, no assolí entrar a la Universitat.En l’actualitat, es dedicava un poc al periodisme i un altre poc a l’estadística. Havia vingut al’aldea per a enfortir-se contra la tuberculosi, que l’amenaçava. Tant per la seua intel·ligènciacom pel seu caràcter, Monia, que així li dèiem afectuosament, era l’orgull de sa mare i de lesseues nombroses germanes. També en la nostra casa gaudia de gran consideració. Totss’alegraren quan saberen que venia. I jo sentia també, en el meu interior, gran alegria. En38