la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimanca de lloc. De tant en tant, es presentava un delegat de la comissió de vigilància iintimava els reunits a què es dissolgueren. En tals casos, el que es feia era invitar-lo a quèparticipés en la discussió. I si molestava, se l’expulsava al carrer. En total, i calculant entreLeningrad i Moscou, serien unes vint mil persones les que acudirien a aquestes reunions. Elcorrent creixia. S’organitzà hàbilment una gran assemblea a la sala de conferències del’Escola Tècnica, que anà omplint-se des de dins. Assoliren entrar a la sala unes dos milpersones. Una compacta multitud hagué de romandre al carrer. Totes les temptatives que féula direcció de l’escola per a destorbar el nostre propòsit foren estèrils. Kamenev i jo parlàremper espai d’unes dues hores. En vista d’açò, el comitè central dirigí una proclama els obrersdient que s’havien de dissoldre per la força les reunions de l’oposició. Aquesta proclama noera més que una careta davall la qual s’organitzava atentament una campanya d’assalts de lestropes de xoc del GPU contra nosaltres. Stalin volia un desenllaç sagnant. Férem circularordres que de moment se suspengueren totes les reunions d’alguna consideració. Però açòocorregué ja després de la manifestació del dia 7 de novembre.Al mes d’octubre de 1927 es reuní a Leningrad el comitè executiu central. Per acelebrar-lo s’organitzà una gran manifestació Per un engranatge casual de les circumstàncies,aquella manifestació prengué un caire completament inesperat. Zinoviev, jo i alguns altreselements de l’oposició havíem sortit a passejar en automòbil per la capital, a fi d’observar lamagnitud i l’ambient que regnava a la manifestació. Ja de retirada, passàrem per davant delPalau de Tàurida, on havien alçat, sobre uns camions, les tribunes perquè parlaren elsmembres comitè central. El cotxe en què anàvem trobà barrat el pas. No ens donà a penestemps a pensar com sortiríem d’aquell compromís, quan el comandant s’apropà a l’“auto”, iinnocentment ens escortà fins a la tribuna. Sense donar-nos temps a emmudir els escrúpolsque ens assaltaven, veiérem que dues files de soldats de la milícia obrien pas a l’últim camió,buit encara. A penes la gent s’assabentà que estàvem nosaltres a la tribuna de l’extrem, lamanifestació canvià de caràcter, en un moment. La multitud desfilà indiferent per davant dela primera tribuna, sense escoltar els discursos de salutació que l’hi dirigien i es precipità a onestàvem nosaltres. El nostre camió es veié assetjat a l’instant per un mar de caps. Els obrers iels soldats de l’Exèrcit Roig es plantaven davant de nosaltres, mirant cap a dalt, dirigint-nosparaules de salutació, fins que es veien arrossegats pels que venien darrere. El destacament dela milícia que havien enviat per a restablir l’ordre es veié envoltat també en l’entusiasmecol·lectiu i no pogué fer res. En vista d’açò, enviaren a uns cinquanta agents de l’aparellburocràtic. Aquests intentaren xiular, però els seus xiulits aïllats es perdien entre els clamorsgenerals d’aplaudiment. La situació es feia cada vegada més insostenible per alsorganitzadors oficials de la manifestació. Al final, el president del comitè executiu centralpanruso, seguit d’altres prestigiosos membres del comitè, abandonà la primera tribuna, quasideserta de públic, i enfilà amb els altres al nostre camió, que ocupava l’últim lloc i estavadestinat a hostes menys “distingits”. Però tampoc aquest colp d’audàcia bastà per a salvar lasituació. La massa no es cansava de cridar noms, i aquests noms no eren precisament els delsherois oficials del dia.L’optimisme s’apoderà de seguida de Zinoviev; ell esperava que la manifestació estraduís en conseqüències magnes i immediates. Jo no compartia la seua apreciació impulsivasobre la situació. Les masses obreres de Leningrad es limitaven a mostrar el seu descontentamb el règim i ho feien mitjançant una manifestació platònica de simpatia vers els cabdills del’oposició; però açò no volia dir, ni de bon tros, que fossen capaços d’impedir a la burocràciaque liquidés els seus comptes amb nosaltres. En aquest respecte, no em feia cap il·lusió.D’altra banda, era evident que aquell incident de la manifestació havia de convèncer el clan377