la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicomençar la sessió, tenien la menor idea sobre el fons de l’assumpte. Les discussions erenràpides: per a l’informe preliminar es concedien uns deu minuts. I, no obstant això, Leninpenetrava sempre, per temptejos, en la substància d’allò que s’hi debatia. Per a guanyartemps, solia enviar a uns i a altres, en el transcurs del debat, unes ràpides esqueles, preguntantper tal o qual aspecte de la qüestió. Aquests escrits constituïen un element molt extens iinteressant en la tècnica legislativa del soviet de comissaris del poble, sota la presidència deLenin. Malauradament, la majoria s’han perdut, perquè les contestacions es cursaven,generalment, en el revers, i el president solia trencar-les després de llegides. Aprofitant elmoment adequat, Lenin feia conèixer els punts que comprenia la seua resolució, formulatssempre amb una precisió contundent i cercada. Amb açò cessava el debat, o bé es traduïa enuna sèrie de propostes pràctiques, ja sobre un pla molt concret. Generalment, els “punts”formulats per Lenin servien de base als decrets promulgats.Per a poder dirigir aquests treballs s’havia de tenir, a banda d’altres qualitats, unacapacitat gegantina de representació mental. Una de les facultats més valuoses d’aquest talentde representació és la d’imaginar-se als homes, a les coses i els fets tal com són en realitat,fins i tot sense haver-los vist mai. Saber utilitzar totes les seues experiències de vida i lesseues idees teòriques, sorprendre sobre la marxa els trets i detalls, completant-los ambsubjecció a unes lleis instintives de coincidència i probabilitat, i fer brollar d’aquesta manera,amb tot el seu relleu concret, un determinat sector de la vida humana: heus aquí el talent derepresentació, sense el que no es pot concebre un legislador, un administrador, ni un cabdill,sobretot en una època revolucionària. La força de Lenin era, en una gran part, la d’unaimaginació realista.No cal dir que en aquella febre de creacions legislatives lliscaren (era, inevitable) nopocs errors i contradiccions. Però, en general, els decrets leninians de l’època de l’Smolni, ésa dir, del període més turbulent i caòtic de la revolució, passaran a la Història com l’anuncid’un món nou. A aquesta font hauran de remuntar-se constantment, no sols els sociòlegs i elshistoriadors, sinó també els legisladors del demà.A poc a poc, i cada vegada més accentuadament, anaren passant a primer pla lesqüestions de caràcter pràctic, principalment les de la guerra civil, les subsistències i elstransports. Per a atendre a aquests assumptes s’instituïren comissions especials, que era laprimera vegada que es veien cara a cara amb semblants problemes i que no tenien altre remeique donar un empenta a aquest o a l’altre assumpte, irremeiablement estancat als llindars dela tasca, perquè es mogués del lloc. Jo em viu col·locat durant uns quants mesos al capdavantd’una sèrie de comissions d’aquestes: la de subsistències (a la que pertanyia Ziurupa, a quiper aquells dies havíem guanyat perquè participés en la nostra tasca), la de transports, lad’assumptes editorials i moltes més.La cartera diplomàtica, a banda de les negociacions de Brest-Litovsk, no m’absorbiamolt de temps. No obstant això, el càrrec era més complicat del que jo pensés. Poc després deprendre possessió haguí d’entrar, inesperadament, en negociacions diplomàtiques amb... latorre Eiffel.Durant les jornades de l’aixecament no havíem tingut temps per a interessar-nos per laràdio estrangera. Però ara, des del càrrec que ocupava, no em quedà altre remei que polsarl’opinió del món capitalista per a veure la posició que adoptava envers la nostra revolució. Nocal dir que no rebérem cap missatge de salutació. El govern de Berlín, que veia amb bons ullsals bolxevics, no tingué inconvenient en llençar al món una ona hostil després de captar la de245