la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskibastaren perquè l’absolutisme perdés el cap i iniciés la retirada. A ells es degué el ManifestConstitucional del 17 (30) d’octubre. El tsarisme, tot i que ferit, continuava mantenintdempeus tota la seua maquinària de poder. I la política del govern era, per a emprar paraulesde Witte, “un niu de covardia i de ceguesa, d’estupidesa i de traïció”, com mai es conegueren.Però la revolució havia assolit el primer triomf, encara que incomplet, omplert de promeses.“La part més seriosa de la revolució russa de 1905 [escrivia anys més tard el mateixWitte] estava naturalment [...] en la reivindicació dels camperols: Volem terra!...” I açò ésveritat. Però Witte prossegueix així: “al soviet dels obrers no li doní gran importància, perquèno en tenia.” Açò demostra que fins i tot el més eminent dels buròcrates era incapaç depenetrar el sentit de successos en què les classes governants haurien d’haver vist un últimavís. Witte tingué la fortuna de morir a temps per a no veure’s obligat a canviar de semblar enallò tocant els soviets obrers.A la meua arribada a Sant Petersburg, la vaga d’octubre estava en el seu apogeu. Noobstant això, encara que el moviment seguia estenent-se, hi havia el perill que remetésinfructuosament per falta d’una organització dirigent de masses. Jo portava de Finlàndia elprojecte d’implantar una representació obrera al marge de qualsevol partit, que cada miltreballadors elegiren un delegat. Per Iordanski, (un escriptor a qui els soviets havien denomenar, anys més tard, ambaixador d’Itàlia) sabí, el mateix dia de la meua arribada, que elsmenxevics havien pres, ja pel seu compte la formació d’un òrgan revolucionari integrat perun representant per cada 500 obrers. La idea no podia ésser més encertada. No obstant això,la part del comitè central bolxevic que es trobava a Sant Petersburg s’oposava resoludament aaquest sistema directe de representació obrera, per creure-ho perillós per al partit. Nocompartien aquest temor els treballadors afiliats a ell. Aquesta actitud sectària dels dirigentsbolxevics envers la qüestió del soviet no cessà fins a l’arribada de Lenin a Rússia, en el mesde novembre. Sobre les dots de direcció dels “leninistes” sense Lenin podrien escriure’spàgines força instructives. Tan per damunt estava el mestre dels seus deixebles més afins, queen la seua presència, aquests es creien rellevats en absolut de l’obligació de resoldre pel seucompte els problemes teòrics i tàctics. I què lamentable desemparament el seu quan lafatalitat els separava d’ell en els moments crítics! L’espectacle fou el mateix a la tardor de1905 i a la primavera de 1917. I com en aquests dos casos, en molts d’altres de menys relleuhistòric. Els de baix, guiats pel seu instint, sabien orientar-se amb força més seguretat queaquells semidirigents confiats a les seues pròpies forces. El retard amb què Lenin arribà del’estranger fou una de les raons que, la fracció bolxevic no aconseguís posar-se al capdavantde la primera revolució.Ja he dit que Natalia Ivanovna Sedova havia estat detinguda en el bosc, en una batudafeta pels cosacs el dia 1er de maig. Passà a la presó uns sis mesos aproximadament, al capdels quals la confinaren en Tver sota la vigilància de la policia. Pogué retornar a SantPetersburg després del manifest d’octubre. Adoptant el nom de Vikentiev, llogàrem unhabitació a casa d’un cavaller que resultà ésser un especulador de Borsa. Els negocis borsarismarxaven malament, i molts especuladors es veien obligats a introduir economies a les seuescases. Un ordinari ens portava pels matins tots els periòdics que es publicaven a la capital. Elpropietari, a vegades se’ls demanava a la meua dona, i carrisquejava de dents llegint-los. Elsseus negocis marxaven cada vegada pitjor. Un dia, entrà a l’habitació fet una fúria, agitant elperiòdic, i dirigint-se a Natalia Ivanovna, cridà, al mateix temps que apuntava amb el dit almeu últim article, titulat “Bon dia, porters de Sant Petersburg!”131