la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiELS NOSTRES VEÏNS. PRIMERS ESTUDISSituada a una versta, o potser menys, de Ianovka, estava la finca dels Dembovski.Mon pare portava unes terres seues en renda i mantenia amb ells relacions de negocis des defeia molt de temps. La finca pertanyia a Feodosia Antonovna, una vella gran terratinentpolonesa, que havia estat en temps majordoma. En morir el seu primer marit, un home ric, escasà amb el seu administrador, Casimir Antonovitx, vint anys més jove que ella. Però ja feiamolt de temps que no vivia amb ell, encara que el Casimir continuava administrant la fincacom abans de casar-se. Era un polonès alt, alegre i bulliciós, amb grans bigots. Diversesvegades l’havíem vist assegut a la nostra taula prenent el te i contant sorollosament històriesinsubstancials, sempre les mateixes, repetint diverses vegades algunes paraules i esclafint elsdits.Casimir Antonovitx tenia grans ruscos, prou allunyades de les quadres del bestiar,perquè les abelles no toleren l’olor de cavall. Aquelles abelles libaven dels arbres fruiters, deles acàcies blanques, de la colza, del blat, fins a emborratxar-se. De tant en tant, el mateixCasimir venia a portar-nos, en un tovalló, entre dos plats, un bella bresca de mel, nedant en orfluid.Un dia, anàrem a la seua finca Ivan i jo, a recollir uns coloms per a la cria. Casimirens obsequià amb te en un habitacioneta d’aquella casa espaiosa i buida. A la taula, hi haviauns quants plats humits amb sagí quallat i mel. Jo beguí el te pel plat i em posí a escoltar lalenta conversa.-No se’ns farà tard?- li preguntí en veu baixa a Ivan.-No, tin paciència -contestà Casimir Antonovitx-, cal donar-los temps a què es calmenal colomer. No té compte les que hi han!Jo anhelava anar-me’n, com més aviat millor. Per fi, ens arrossegàrem, llanterna enmà, pel sòl del colomer.-Ara, ves en compte –em digué el de la finca.Eren unes golfes llargues, fosques, creuades per bigues en totes direccions. Pudia aratolí, a pols, a teles d’aranya i a colomassa. Apagàrem la llanterna.-Ací estan, agafa-les vostè! -digué Casimir, en veu baixa.A penes havia pronunciat aquestes paraules, ocorregué quelcom indescriptible. Enmigd’aquella profunda tenebra, començà una tabola infernal; les golfes brunzien i s’agitaven comen un remolí. Per un moment, em semblà que el món s’estavellava, que tot estava perdut. Apoc a poc, aní tornant en mi i escoltí veus contingudes:-Encara hi ha més, per ací, per ací... fique-les vostè al sac... Ea, ja en tenim prou!Ivan Vassilievitx es tirà el sac al coll, i durant tot el camí de tornada, l’agitació de lesgolfes prosseguia sobre les seues esquenes.28