la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiJo sóc home acostumat a fiar en la memòria. Totes les vegades he que contrastatobjectivament els meus records, els he trobat justos. En efecte; encara que la meua memòriatopogràfica (i no en parlem de la musical) és força feble, i la plàstica i la lingüística proumediocres, la meua capacitat retentiva per a les idees sobresurt considerablement sobre elnivell mitjà. I les idees, el desenvolupament de les idees i les lluites dels homes entornd’elles, omplen la part principal d’aquesta obra.Cert que la memòria no és una màquina registradora que funcione automàticament. Nité res de desinteressada. Tendeix ben sovint a descartar o deixar pudorosos en un racó ombriuaquells episodis que no li semblen favorables a l’instint vital que la vigila, i clar està que noho fa generalment per altruisme. Però deixem aquestes qüestions a la “psicoanàlisi”,enginyosa i divertida a estones, encara que més arbitrària i capritxosa que amena quasisempre.No cal dir que he procurat revisar gelosament les dades de la memòria sobre les pecesdocumentals de què disposava. Tanmateix totes les traves i dificultats que se m’oferiren per apoder consultar les biblioteques i els arxius, les dades més importants en què es basa aquesttreball han estat objecte de comprovació.Des de 1897, he batallat quasi sempre amb la ploma a la mà. Gràcies a açò, elsepisodis de la meua vida han anat deixant, durant més de trenta-dos anys, un rastre gairebéininterromput en el paper imprès. Amb l’any 1903, comencen les lluites intestines dins delpartit, riques en duels personals. Ni els meus adversaris ni jo defugírem mai els colps, i en lalletra d’impremta han quedat les cicatrius. Des de l’aixecament d’octubre, la història delmoviment revolucionari comença a ocupar lloc preeminent en les investigacions delshistoriadors i instituts històrics russos. Dels arxius de la revolució i del departament depolicia dels tsars van sortint a la llum i lliurant-se a la impremta, amb notes i comentarisaclaridors, tots els materials que tenen algun interès. En els primers anys, quan encara no hihavia per què ocultar ni disfressar res, aquest treball es portava conscienciosament. Les“Edicions de l’Estat” han publicat les obres completes de Lenin i part de les meues, proveïdesde notes que omplen dotzenes de pàgines de cada volum i contenen les dades indispensablesper tal de situar l’activitat dels seus autors i els successos de l’època que comprenen. Açòm’ha ajudat molt, naturalment, en guiar-me amb segura orientació en la trama cronològicadels fets i alliberant-me d’incórrer, com a mínim, en errors importants.No negue que la meua vida no ha discorregut pels camins més normals. Però lescauses d’això no cal cercar-les en mi mateix, sinó en les condicions de l’època en què lameua vida s’ha desenrotllat. Per descomptat, que per a portar a terme la tasca, bona o roïna,que em tocà en sort, calien determinades dots personals. Però, en un altre ambient històric,aquests dots haurien dormisquejat tranquil·lament, com tantes i tantes capacitats i passionshumanes que no tenen sortida en el mercat de la vida social. En canvi, és possible quehaguessen sorgit en mi altres condicions, avui anul·lades o cohibides. Per damunt de lasubjectivitat s’alça allò objectiu, que és sempre, en última instància, allò que decideix.El curs conscient de la meua vida, que comença cap als desset o els divuit anys, haestat una constant lluita per idees determinades. En la meua vida personal no hi ha res quemeresca per si mateix la publicitat. Tot allò que en el meu passat puga haver de més o menysextraordinari, es troba associat íntimament a les lluites revolucionàries i en rep el seu relleu ivalor. És l’única raó que, pot justificar que es publique aquesta autobiografia.7