la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskipare morí del tifus a la primavera de 1922, en el precís moment en què jo desenrotllava uninforme davant el Quart Congrés de la Internacional Comunista.El lloc més important de Ianovka era, sens dubte, el taller en què treballava IvanVassilievitx Grebeni. Havia entrat a servir amb els meus pares als vint anys, precisamentl’any en què nasquí jo. Ens tutejava tots els germans, fins i tot els majors, i nosaltres eltractàvem de vostè i li diem Ivan Vassilievitx. Quan li arribà l’edat d’entrar en files, se n’anàmon pare amb ell a la ciutat, subornà no sé qui i aconseguí que Ivan romangués a la finca. Erahome de gran valdre i bella estampa; duia bigot de color castany i pera. Els seusconeixements mecànics eren universals: reparava igualment màquines de vapor i netejavacalderes que tornejava boles de metall i de fusta, o fonia bronze i construïa cotxes de molls;arreglava rellotges, afinava pianos i entapissava els mobles, i havia arribat a construir, peçaper peça, una bicicleta, a la que només li mancaven els pneumàtics. En aquesta bicicletaaprenguí jo a muntar durant les vacances que tinguí entre l’ensenyament primari i l’ingrés al’institut. Els colons alemanys dels voltants portaven al taller les seues màquines segadores iagarbadores perquè Ivan les reparava, i prenien el seu consell abans de decidir-se a compraruna màquina trilladora o de vapor. Mon pare els servia de conseller en qüestionseconòmiques; Ivan era el seu assessor tècnic. Al taller treballaven oficials i aprenents. I en nopoques coses, jo era aprenent dels aprenents.Era força amè allò de forjar cargols i claus, perquè de seguida veia hom entre lesmans, tangible, el fruit del seu treball. A vegades, em posava a batre colors sobre una pedraben polida, però aviat em cansava i no cessava de preguntar si ja era prou. Ivan, tocava labarreja greixosa amb la punta dels dits i movia negativament el cap. I jo, que no podia més,lliurava la tasca a un dels aprenents.Algunes estones, Ivan Vassilievitx s’asseia en un racó damunt de la caixa de laferramenta, darrere del banc, i es posava a fumar amb la mirada distreta, potser pensatiu olliurat als seus records, potser simplement descansant sense pensar en res. Jo solia aproparmea ell de costat i em posava a retòrcer-li suaument una de les guies del seu magnífic bigot,o em quedava mirant amb atenció les seues mans, aquelles mans estranyes de mestre id’obrer. Tenien tota la pell esguitada de puntets negres: esberles gairebé invisibles que esquedaven, allí enterrades. Els dits, durs com a arrels, però sense ésser aspres, amples en lamolla i rapidíssims de moviment; el polze, prou separat dels altres i un poc arquejat. Cada und’aquells dits semblava posseir una consciència pròpia, vivia i es movia a la seua manera, itots junts formaven un falansteri extraordinari. Tot i ésser tan petit, jo veia i comprenia queaquelles mans empunyaven el martell i les tenalles de manera diferent de les dels altres. Unacicatriu li creuava al biaix el polze de la mà esquerra. El mateix dia en què jo nasquí, Ivans’havia donat un colp amb la destral en el dit que li quedà penjant, adherit res més per untrosset de pell. El maquinista, que era llavors molt jove, col·locà la mà sobre una taula, i ja esdisposava a tallar el dit del tot, quan mon pare, que el veié des de lluny, li cridà:-Ei, quiet, que el dit es tornarà a unir!-Creu vostè que es tornarà a unir? –li preguntà el maquinista, fent a una banda ladestral.I en efecte, el dit tornà a adherir-se i treballava conscienciosament, tanmateix que noassolia de doblegar-se tant com el de la mà dreta.Ivan havia refet per a perdigó la vella carrabina d’espurna, i provava la precisió del tir.Tots foren desfilant per torn; la prova consistia en apagar una vela encesa disparant a uns24