la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskipolítica del primer contra la del segon. Ara que ja estava ungit per un perjuri personal, el trioera un fet.L’atac de Lenin no estava destinat només contra la persona d’Stalin, sinó que es feiatambé extensiu al seu estat major, sobretot als còmplices i auxiliars Dzerszinski iOrdxonikidze. Els seus noms apareixen repetidament en la correspondència sostinguda perLenin sobre la qüestió de Geòrgia.Dzerszinski era home d’una gran passió explosiva. La seua energia es mantenia entensió per mitjà de constants descàrregues elèctriques. Per insignificant que fos la qüestió quees discutia, muntava de seguida en fúria, les aletes primes del seu nas començaven a tremolar,els ulls desprenien foc i la veu prenia un to agut, trencant-se a cada pas. Malgrat aquesta altatensió nerviosa, Dzerszinski no coneixia l’apatia ni els estats de depressió. Es trobava, perdir-ho així, en estat de mobilització contínua. Una vegada, Lenin el comparà a un fogóscavall de pura sang. En tots els assumptes en què havia d’intervenir, se li torbava de seguidala vista i es posava a defensar amb gran passió, intransigència i fanatisme els seuscol·laboradors contra qualssevol crítica, sense que a ell personalment li afectés res:Dzerszinski només vivia per a la causa.No era home d’idees pròpies. Ni es tenia tampoc, com a mínim mentre visqué Lenin,per un polític. Diverses vegades, i en les més diferents ocasions, em digué: “Jo potser no sigaun mal revolucionari, però no tinc res de cabdill, d’estadista, ni de polític.” En aquestesparaules hi havia un poc més que modèstia; aquesta valoració de si mateix, era exactasubstancialment. Es passà molts anys lluitant al costat de Rosa Luxemburg i fent seu, no solsel combat que aquesta menava contra el patriotisme polonès, sinó també el que sosteniacontra el bolxevisme. L’any 1917 es passà al partit bolxevic. Lenin, molt satisfet, em digué:“No queda en ell rastre del passat.” Durant dos o tres anys, sentí una afecció especial per mi.Últimament s’havia anat a formar a les files d’Stalin. En allò tocant la tasca econòmica, el seufort era el temperament: imprecava, donava impuls a les coses, arrossegava els altres. Però notenia un pla meditat respecte al desenvolupament que s’havia d’imprimir a l’economia.Compartia tots els errors d’Stalin i els defensava amb aquella passió que el caracteritzava.Aquest home morí quasi de peu, quan acabava a penes de descendir de la tribuna des de laque havia intervingut iracund contra l’oposició.Lenin entenia que al segon aliat d’Stalin, Ordxonikidze, era necessari expulsar-lo delpartit, com a sanció contra els seus actes de despotisme burocràtic en el Caucas. Jo m’hioposí. Lenin em contestà per un secretari: “Almenys, per dos anys.” Com de lluny estavaLenin, en aquell moment, de pensar que aquest mateix Ordxonikidze a qui volia expulsar delpartit havia d’arribar, passat el temps, a presidir la comissió de vigilància projectada perLenin per a donar la batalla als excessos burocràtics d’Stalin i mantenir alerta la consciènciadel partit!A banda dels fins polítics generals que es proposava, la campanya iniciada per Lenintenia per missió crear les condicions més favorables per a la meua tasca directiva, ja fos encol·laboració amb ell, si arribava a reposar-se, o en la seua substitució, si no assolia resistir lamalaltia. Però aquella batalla, que no pogué menar-se fins al final, ni tan sols fins a la meitat,donà resultats contraris als que es proposava. Lenin, en realitat, a penes tingué temps més quea reptar Stalin i els seus aliats per al combat, sense que això transcendís al partit, perquè nosortí de les persones més directament interessades. El primer avís serví perquè la fracciód’Stalin (que en aquell moment es reduïa al conegut trio) tanqués els rengles. L’estat346