la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskinotícia de semblant subvenció. Mai com durant la gran guerra “alliberadora” mentiren tant elshomes. Si la mentida tingués força explosiva, el nostre planeta s’hauria fet miques molt abansd’arribar a la Pau de Versalles.Per fi, el soviet intervingué en l’assumpte, i Miliukov hagué de cedir. El dia 29 d’abrils’obriren per a nosaltres les portes del campament de concentració. Però fins i tot per a posarnosen llibertat calgué acudir a la violència. Com es limitaven a ordenar-nos que recollíremles nostres coses i isquérem d’allí escortats, demanàrem que ens digueren on i amb quins finsse’ns portava. La nostra pretensió ensopegà amb una rotunda negativa. Els presoners estavenalarmats, perquè creien que anaven a recloure’ns en una fortalesa. Demanàrem que vingués elcònsol rus més pròxim. Tampoc hi accediren. Teníem raons sobrades per a no fiar de la bonaintenció d’aquests cavallers del mar. Férem constar que no aniríem voluntàriament, si abansno se’ns indicava la finalitat del viatge. El coronel ordenà que se’ns portés per la força. Elssoldats de l’escorta carregaren amb l’equipatge. Seguíem estesos porfidiosament als jaços. Ifins que no veieren que l’escorta es disposava a arrancar-nos d’allí en braços, pel mateixprocediment amb què ens havien tret del vaixell un mes abans (i a més havent de creuar perentre la multitud dels mariners excitats), el coronel no cedí, per a dir-nos, amb aquell estilanglocolonial que el caracteritzava, que seríem embarcats en un vapor danès, rumb a Rússia.La cara congestionada del coronel tenia un tremolor convulsiu. No acabava de resignar-se ala idea que escaparíem de les seues urpes. Ah, si ens hagués agafat en les costes del Sudd’Àfrica...!Els camarades de presó ens tributaren un comiat solemne. Mentre els oficials esrecollien desdenyosament en els seus departaments (alguns aguaitaven el nas pels badalls),els mariners i els obrers formaven columna al nostre pas, una orquestra improvisada tocavaun himne revolucionari, i per totes les bandes s’estenien vers nosaltres mans d’amics. Un delspresoners pronuncià un breu discurs, que era una salutació a la revolució russa i un anatemacontra la monarquia alemanya. Encara avui sent emoció en pensar en aquella abraçada defraternitat que segellàrem amb els mariners alemanys d’Amherst enmig de tots els furors dela guerra. Molts d’ells m’escrigueren després lletres molt cordials des d’Alemanya.A l’oficial Macken, de la gendarmeria britànica, que havia portat a terme la detenció ique assistí al nostre embarcament, l’amenací, a mena de comiat, que la primera cosa que fariaen l’Assemblea Constituent seria interpel·lar el ministre de assumptes estrangers, Miliukov,sobre les burles de què uns ciutadans russos havien estat objecte per part de la policiaanglocanadenca.-Espere -em contestà el gendarme, expeditiu- que vostè no sega en l’AssembleaConstiuent.206