la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEstudií a París força més atentament que a Londres. Era la influència de N. I. Sedova.I encara que nascut i criat al camp, fou a París on comencí a interessar-me per la naturalesa.Ací fou també on, per primera vegada, se’m revelà el vertader art. Però no crega hom que emfos fàcil obrir els sentits a la naturalesa i a la cultura. Vegeu el que en deia N. I. Sedova en lesseues memòries:“Tota la impressió que ha tret de París és aquesta: semblat a Odessa, encara queOdessa és molt més bella. Aquest judici, vertaderament peregrí, només s’explica sabent queL. D. viu tan lliurat als problemes polítics, que només s’adona que hi ha altres coses quanaquestes se li fiquen pels ulls, i fins i tot llavors s’hi resigna com una càrrega, com a quelcominevitable. Jo, que no compartia ni de bon tros aquesta apreciació de París, reia un poc d’ell.”Sí, així era. Entrí a l’atmosfera del centre del món a la força i de mala gana. Elsprimers dies “negava” París i m’esforçava en ignorar-lo. En els fons, tot açò eren els esforçosdel bàrbar per afermar la seua personalitat. Pressentia que per a conèixer bé París icomprendre’l degudament, s’hi havia de consagrar molt de temps. I jo tenia una missió quecomplir, una missió absorbent, gelosa, que no tolerava rivalitats: la revolució. A poc a poc, i aforça de fatigues, aní sentint-me guanyat per l’art. Em repel·lien el Louvre, el Luxemburg iles Exposicions. Trobava Rubens massa magnífic i satisfet, a Puvis de Chavannes massapàl·lid i asceta. Els quadres de Carrières, amb el seu misteri de penombra, m’irritaven. Unaltre tant m’ocorria amb l’escultura i l’arquitectura. En realitat, em resistia a acceptar l’artcom abans m’havia resistit a acceptar la revolució i el marxisme, i com, per espai de diversosanys, em resistí contra Lenin i contra els seus mètodes. La revolució de 1905 vingué ainterrompre el procés de la meua assimilació d’Europa i la seua cultura. Ja en la meua segonaemigració intimí més amb l’art: viu i llegí tot allò que poguí sobre açò, i fins i tot arribí aescriure quelcom, però no he passat mai d’ésser un diletant.A París escoltí parlar a Jaurès. Era en l’època del Gabinet Waldeck-Rousseau, queMillerand exercia la cartera de Comunicacions i Gallifet la de Guerra. Participí a lesmanifestacions de carrer dels guesdistes i, unint la meua veu als altres, cridí què sé jo quantescoses a Millerand. Llavors, Jaurès no em produí una gran sensació, potser perquè hi veiamassa descarnadament l’adversari. Fins a uns quants anys més tard no sabí apreciar en el seuvertader valor aquesta gran figura, encara que sense canviar per això d’actitud respecte aljauresisme.A petició dels estudiants marxistes, Lenin vingué a dir tres conferències sobre elproblema agrari, a la universitat que havien fundat a París els professors expulsats de Rússia.Els universitaris liberals pregaren al conferenciant, persona poc grata, que prescindís en lamesura que pogués de donar a les seues conferències un to polèmic. Però Lenin, en aquestpunt, no admetia condicions i començà la primera lliçó declarant que el marxisme era unateoria revolucionària i, per tant, polèmica per naturalesa. Em recorde que estava molt excitatabans de posar-se a parlar. Però a penes aixafà la càtedra, s’asserenà, almenys exteriorment.El professor Gamdarov, que havia acudit a escoltar-lo, comunicà la seua impressió a Deutschamb aquestes paraules: “Un vertader professor!” En els seus llavis, era segurament la milloralabança.Havíem convingut portar Lenin a l’Opera, i encarregàrem d’açò a N. I. Sedova. Lenines presentà en l’Opera Comique amb la mateixa cartera dels papers amb què havia acudit a laconferència. Ens asseguérem tots junts dalt a la galeria. A més de Lenin, Sedova i jo, crec queestava també Martov. Per cert que, d’aquella funció, se m’ha quedat associat un record que témolt poc de musical. Lenin s’havia comprat a París unes botes i després resultà que113