la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiNo cessaven d’enviar-nos comissions, demanant, en nom dels manifestants, que elComitè Executiu es fes càrrec del poder. Txeidse, Tseretelli, Dan, Goz, entronitzats en lapresidència com a fetitxes, no es dignaven donar cap resposta a les comissions, es quedavenmirant vers la sala o es miraven, misteriosos i inquiets, els uns als altres. Els bolxevics ferenús de la paraula per a recolzar les pretensions dels comissionats, que parlaven en nom delssoldats i els obrers. Els senyors de la presidència continuaven callant. Esperaven, sens dubte.Què era el que esperaven?... Així passaren diverses hores. Ja ben fosquejada la nit, alsvoltants del palau, començaren a sonar crits de victòria en forma de tocs de trompeta. Lapresidència ressuscitava, com galvanitzada per un corrent elèctric. Algú vingué a comunicarsolemnement que el Regiment de Volyn arribava del front per a posar-se a les ordres delComitè Executiu Central. La “democràcia” s’havia convençut que en tota la gegantinaguarnició de Petrograd no hi havia un sol cos de tropa de la qual pogués fiar-se. Fou necessariesperar que arribés del front un braç armat. Com canvià de sobte la decoració! Lescomissions foren expulsades del saló; ja no hi havia paraula per als bolxevics. Els cabdills dela democràcia decidiren venjar-se en nosaltres de la por que els havien fet passar les masses.Des de la tribuna del Comitè Executiu s’estenien sobre la sala tonants discursos, parlantd’una rebel·lió armada que, afortunadament, havien sufocat les tropes fidels a la revolució. Elpartit bolxevic fou declarat partit contrarevolucionari. I tot per l’arribada del Regiment deVolyn. Als tres mesos i mig, aquest regiment es passava com un sol home al costat dels quevan derrocar el govern de Kerenski.En el matí del dia 5 tinguí una conversa amb Lenin. L’assalt de les masses havia estatrebutjat en tota la línia.-Ara -em digué Lenin- ens afusellaran, primer a un i després a un altre, ja ho veuràvostè; és el seu moment.Però Lenin donava excessiva importància al nostre enemic, no perquè a aquest li faltésla fúria, sinó perquè li mancaven la capacitat i la decisió per a actuar. No ens afusellaren,encara que estigueren molt a prop. Als carrers, tot el món insultava i colpejava els bolxevics,i els junker assaltaren i saquejaren el Palau de la Kxessinskaia i la impremta de Pravda. Totel carrer davant de la impremta estava sembrat de quartilles. Allí hagué de perir, entre moltsaltres originals, el del meu opuscle polèmic Als calumniadors. L’escaramussa de patrullesesdevenia una campanya sense enemic. I l’adversari quedà vencedor, sense lluita i a pocacost, perquè nosaltres decidírem no entaular-li batalla. El nostre partit en sortí duramentcastigat. Lenin i Zinoviev hagueren d’amagar-se. Es practicaren nombrosíssimes detencions,acompanyades gairebé totes de les seues corresponents pallisses. Els cosacs i els junker elsllevaven als detinguts els diners, amb pretext que era diners “alemanys”. Molts dels ques’havien embarcat amb nosaltres i es deien més o menys amics nostres, ens giraren l’esquena.Al Palau de Tàurida ens proclamaren contrarevolucionaris, la qual cosa ens deixava, enrealitat, a mercè del primer que volgués llevar-nos del mig. La direcció del partit deixavaprou que desitjar. Faltava Lenin. L’ala de Kamenev començava a alçar el cap. Molts delsdirigents (i entre ells es comptava Stalin) estaven creuats de mans, esperant que esdesenrotllaren els esdeveniments per a donar després brida solta a la seua saviesa. La fraccióbolxevic del Comitè Executiu Central, se sentia òrfena en aquell Palau de Tàurida.M’enviaren una comissió a pregar-me que prengués la paraula per a definir la situaciópolítica del moment: jo no estava encara afiliat al partit, perquè havíem decidit ajornar aquesttràmit fins al congrés que estava a punt de celebrar-se. No cal dir que acceptí l’encàrrec moltde bon grat. Aquell compromís adquirit amb la fracció bolxevic m’imposava aqueixos deuresmorals que imposen les aliances en una plaça assetjada per l’enemic. En el meu discurs diguí224