la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiens vèiem llençats a un llarg viatge sense un llibre, sense un llapis, sense un full de paper.Sergioska ens havia cercat, abans de sortir de Moscou, el llibre de Semenov-Tiantxanski, unaobra científica sobre el Turquestan. Volíem informar-nos pel camí sobre la nostra futuraresidència, de la que no sabíem a penes res. Però el llibre de Semenov-Tiantxanski s’haviaquedat amb els altres a Moscou, ficat a la maleta. I allí anàvem, asseguts en el departament,amb una mà damunt d’una altra, com si férem un viatge amb tramvia. A la nit, ens gitàrem adescansar als bancs, amb el cap recolzat en el braç. A la porta del departament, que quedavaentreoberta, muntava guàrdia sense llevar-hi ull un sentinella.Què ens esperava? Quina faç presentaria el nostre viatge? I la deportació? Ambquines condicions de vida ens anàvem a trobar-hi? Els començaments no prometien gens debo. Però, malgrat tot, no perdíem la serenitat. El cotxe s’engrunsava lleugerament. Anàvemestesos als bancs. La porta entreoberta ens recordava constantment que anàvem allí en qualitatde presoners. Estàvem fatigats de totes les emocions i sorpreses del viatge, de la incertesa i latensió d’esperit dels últims dies; ara, descansàvem. Regnava un gran silenci. Els sentinelles noparlaven. Jo em sentia malament. L. D. feia tot el possible per alleujar-me el malestar, però nodisposava més que del seu bon humor que, a poc a poc, anava encomanant. Acabàrem noadonant-nos de l’ambient que ens rodejava i gaudírem del descans. Liova anava en eldepartament del costat. A Moscou s’havia consagrat completament als treballs de l’oposició.Ara partia amb nosaltres al desterrament, per a ajudar-nos en tot allò que pogués, sense havertingut ni tan sols temps per a acomiadar-se de la seua dona. A partir d’aquest moment, eral’únic mitjà de què disposàvem per a comunicar-nos amb el món exterior. Al cotxe regnavauna foscor quasi completa, perquè els ciris d’estearina que enllumenaven damunt de la portano feien més que un dèbil resplendor. Ens anàvem endinsant per l’Orient.Com més ens allunyàvem de Moscou, més atenta es mostrava amb nosaltres l’escorta.En Sàmara baixà a comprar-nos roba interior per a la muda, sabó, raspalls de dents i algunsaltres objectes que necessitàvem. A les estacions ens servien de menjar a nosaltres i alssentinelles. L. D., que ha de seguir un règim rigorós d’alimentació, menjava ara de tot el queens donaven, i ens infonia ànims a mi i a Liova. Jo observava aquella gana amb sorpresa iamb por. Els objectes d’ús domèstic que ens havien comprat en Sàmara foren batejats cadascúamb el seu nom. Hi havia, per exemple, un mocador de butxaca que es deia Mentxinski, i unscalcetins a què havíem posat per nom Iagoda (que així es deia el substitut de Mentxinski).Amb açò, aquells objectes cobraven un caràcter alegre. El tren es detenia llargament a cadapas per les tempestats de neu. Però dia rere dia, ens anàvem endinsant, a poc a poc, en Àsia.Abans de partir, L. D. havia demanat que deixaren anar amb ell dos dels seus anticscol·laboradors. Però no ho autoritzaren. En vista d’açò, Sermux i Posnanski decidiren posar-seen viatge pel seu compte i s’embarcaren en el mateix tren en què havíem d’anar nosaltres.S’havien acomodat en un altre vagó; havien estat testimonis de la manifestació, però noabandonaren el seu lloc, perquè creien que nosaltres anàvem al tren. Al cap d’algun temps,descobriren que no hi estàvem, baixaren en Arys i esperaren al tren pròxim. Ens hi trobàremamb ells. És a dir, l’únic que els veié fou Liova, que gaudia d’una certa llibertat demoviments; però tots experimentàrem, en saber-ho, una gran alegria. Reproduïsc acontinuació un apunt pres pel meu xic arran d’allò: “Al matí, aní a la sala d’espera, ambl’esperança de trobar-m’hi als camarades de la sort dels quals havíem vingut parlant,preocupats, durant tot el trajecte. I, en efecte, allí estaven els dos, a la fonda, asseguts en unataula, jugant als escacs. Seria difícil pintar l’alegria que em produí veure’ls. Els fiu senyal queno s’aproparen, perquè a penes presentar-me jo començà a maniobrar a la fonda, com decostum, el GPU torní corrent al tren a retre compte del descobriment. Alegria general. Ni elmateix L. D. els podia prendre a mal allò, tot i que havien faltat a les seues instruccions,quedant-se a esperar-los ací, en compte de seguir viatge. Açò els exposava a perills inútils.Després de canviar impressions amb L. D., escriguí una esquela, amb el propòsit de lliurar-lilaen fosquejar. Els hi donava les instruccions següents: Posnanski ha de continuar viatge solfins a Taxkent i esperar-hi fins que l’avisem. Sermux continuarà viatge directe fins a Alma-384