la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiLa decadència d’aquesta família seguia el seu curs en una època de què jo em recordeja perfectament. Essent jo un xiquet menut, Moisès Kharitonovitx caminava encara en unfaetó tirat per cavalls de luxe molt brillants. Tindria jo uns quatre o cinc anys quan estiguí devisita amb el meu germà major a la finca dels nostres veïns. Recorde un jardí gran i ben atès,on hi havia fins i tot paons. Era la primera vegada que veia aquells ocells meravellosos, quetenien corones sobre el seu cap voluble, preciosos espillets en la cua, que semblava cosa deconte, i esperons en la pota. A poc a poc, foren desapareixent els paons i moltes coses més.La tàpia que encerclava el jardí caigué a trossos. El bestiar desenterrà els arbres fruiters i esmenjà les flors. Moisès Kharitonovitx ja no venia a visitar-nos en el luxós faetó, sinó en uncotxet tirat per dos cavallets pobletans. Els fills intentaren alçar la finca explotant-la al modecamperol.-Comprarem cavalls per a llaurar, i demà mateix sortirem al camp, com fan els nostresveïns -deien, referint-se a nosaltres.-Ja veureu com no en surt res, -comentava mon pare.Enviaren David a la fira de Ielisavetgrad, a comprar cavalls per a la labor. El mossoféu unes quantes voltes pel firal, examinà amb ull de cavaller els cavalls que hi havia a lavenda, i n’escollí tres. Era ja fosquejat quan es presentà a l’aldea. La casa estava plena devisites, abillades amb lleugers vestits d’estiu. Abraham sortí, llum en mà, a revistar elsanimals, i amb ell unes quantes dames, estudiants, joves. David, que es veia en el seuelement, començà a cantar les excel·lències dels cavalls, u per u, i en especial les d’aquell quetenia, segons digué, cert semblat amb una senyoreta. Abraham es rascava la barba i deia, unavegada i una altra:-Els cavallets m’agraden...La festa acabà menjant i bevent. David, llevant-li la sabata a una de les dames, moltbonica, l’omplí de cervesa i se la portà als llavis.-Però de veres va vostè a beure-la? -li va preguntar la dama, entre espantada ientusiasmada.-Jo, que no tinguí por, quan m’havia de pegar un tret!...-replicà l’heroi, bevent-sed’una tirada la cervesa de la sabata.-Fos millor que no et jactares de les teues gestes -intervingué, inesperadament, lamare, una senyora alta, desmadeixada, sobre la qual pesava tot el treball de la casa i que nosolia parlar en les reunions.-Açò és blat hivernal, cert? -li preguntà un dia Abraham a mon pare, per a demostrarliel seu interès per les coses de l’agricultura.-Home, clar, no serà blat estiuenc!-És nikopolka?-Ja hem dit que és blat d’hivern.31