la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskinomenament obre l’era del proteccionisme industrial. El ràpid i turbulent desenvolupamentdel capitalisme fomenta aquell “esperit de l’època” que tant turmentava, amb els seuspressentiments amenaçadors, l’ànim de Pobedonozev.Els cercles de la intel·lectualitat foren els primers a sentir el desplaçament polític capal terreny actiu. Comencen a aparèixer, cada vegada en nombre més gran i amb actitud mésresolta, joves escriptors marxistes. Al mateix temps que açò ocorria, tornava a fer senyals devida el moviment del populisme, que estava apagat. En 1893, apareix en la premsa pública elprimer llibre marxista, que porta a la tapa el nom de Pere Struve. Anava jo a complir llavorscatorze anys i encara navegava molt lluny d’aquest continent.En 1894 mor el tsar Alexandre III. Com ocorre sempre en tals casos, les esperancesliberals van a cercar refugi en l’hereu de la corona. Aquest les contestà amb un potada. En eldiscurs pronunciat davant els representants dels zemstvos, el nou tsar qualificà les esperancesconstitucionals d’“il·lusions sense sentit”. El discurs aparegué publicant en tots els periòdics.De boca en boca, corregué el rumor que en el text llegit pel tsar deia “il·lusions sensefonament”; en la seua excitació, l’emperador havia emprat una expressió més forta que laprimitiva. Tenia jo aleshores quinze anys. Sense saber per què ni parar-me a analitzar-ho, lesmeues simpaties estaven de part de les “il·lusions sense sentit” i no de part del tsar. Creia,instintivament, en un procés gradual que hauria de portar la Rússia reaccionària el progrésd’Europa. A açò es reduïen aleshores les meues idees polítiques.La ciutat d’Odessa, ciutat activa i comercial, pintoresca, agitada, plena de gent de lesmés distintes races, estava, políticament, molt a la saga d’altres centres. En Sant Petersburg, aMoscou, en Kiev, existien ja llavors nombrosos grups socialistes organitzats en elsestabliments d’ensenyament. A Odessa no es coneixia ni un a soles. En 1895 mor FredericEngels. En moltes ciutats russes, els estudiants i les associacions estudiantils es reuneixensecretament a deliberar sobre la mort del mestre del socialisme. Anava jo a complir setzèanys. No coneixia el nom d’Engels i m’hauria vist en un compromís per a dir quelcomconcret de Marx; és possible que no en tingués la menor noció.Els meus sentiments polítics, a l’institut, eren confusos sentiments de rebel·lia, peròres més. En el meu temps, els problemes polítics quedaven fora d’aquells murs. Enscontàvem en veu baixa que, al gimnàs privat de Novak, un txecoslovac, s’havien format no séquins grups que havien donat lloc a detencions, per la raó de les quals el txec, que nos feiaclasse de gimnàstica, havia estat expulsat, substituint-lo per un militar. Al cercle de relacionsque jo freqüentava a través de la família amb qui vivia, hi regnava descontent envers elrègim, però hom el considerava incommovible. Els més audaços arribaven a somiar amb unaconstitució que es conqueriria després de molts anys. I de Ianovka no en parlem. Quan torní al’aldea ja amb el meu títol de batxiller i el cap ple de confuses idees democràtiques, mon parees posà en guàrdia de seguida i em digué malhumorat:-Això no ho veuran ni els que visquen tres segles després que nosaltres.Estava fermament convençut de l’esterilitat de totes les aspiracions de reforma i patiapor per la sort del seu fill. Per l’any 1921, quan, estant jo en el Kremlin, vingué mon pareamb mi, després d’escapar del perill blanc i del perill roig, li preguntí, bromejant:-S’acorda vostè de quan em deia que el règim tsarista duraria tres segles més?77