la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiIefimov era un jornaler jove, de talla gegantina, cabell ros molt clar i ulls blaus, quedescendia d’una antiga família d’oficials; sabia llegir i escriure perfectament i fins i tot teniaalguna cultura; vivia en un dels barris mísers de la ciutat. Doní amb ell en una tavernamiserable. Treballava de carregador al moll, no bevia, no fumava, era morigerat i cortès, peròaquell home servava algun secret estrany, que donava al seu rostre de vint-i-un anys unaspecte ombrívol. Poc de temps després, em confessà que mantenia relacions amb unaorganització secreta dels narodovolsti i em proposà que ens reunírem amb ells. Un dia,estàvem asseguts els tres (Mutxin, Iefimov i jo), prenent te en la sorollosa taverna Rossia,atordits amb la música de l’orguenet i esperant. Per fi Iefimov apuntà amb els ulls un homealt i fort, amb barbeta de mercader:-És ell!L’al·ludit estigué una llarga estona prenent el seu te en una taula a banda, s’aixecà,agafà l’abric i, plantant-se davant de la icona, se senyà amb gest automàtic.-Ací teniu el que és un revolucionari! -exclamà en veu baixa Mutxin, aterrit.El “revolucionari” defugí tot tracte amb nosaltres i ens féu arribar, per mitjà deIefimov, unes quantes paraules vagues. No arribàrem mai a explicar-nos claramentl’aventura. Poc després d’açò, Iefimov es llevà la vida, enverinant-se amb àcid carbònic. Ésmolt possible que aquell gegant d’ulls blaus no fos més que un joguet en mans d’un espia,encara que cabrien també d’altres hipòtesis pitjors...Mutxin, que era d’ofici electrotècnic, havia muntat a la seua casa un complicatsistema de senyals per a prevenir una sorpresa policíaca. Tenia vint-i-set anys, tossia un poc,amb esputs sanguinolents, era home de gran experiència, ple de sentit pràctic i veient-lo esdiria un vell. Romangué fidel tota la vida a les idees revolucionàries. Després d’un primerdesterrament, estigué algun temps empresonat, i després tornaren a deportar-lo per segonavegada. Al cap d’una separació de vint-i-tres anys torní a trobar-me amb ell al congrés delpartit comunista ucraïnès que es celebrà en Kharkov. Estiguérem llargament asseguts en unracó, furgant en el passat, recordant episodis dels temps vells i contant-nos un a un altre lasort que havien corregut aquells camarades amb els qui treballàvem en l’aurora de larevolució. El congrés votà Mutxin per a la comissió central de control del partit ucraïnès, jaque ho tenia àmpliament merescut per la seua vida al servei de la causa. Però, poc desprésd’acabar les sessions, s’enllità per a no alçar-se més.Poc de temps després de conèixer-nos, Mutxin em posà en relació amb el seu amicBabenko, també de la secta i que tenia una caseta amb unes quantes pomeres al pati. Era unhome coix, molt lent en els seus moviments, que mai bevia, i ell fou qui m’ensenyà a prendreel te amb un pedacet de poma en compte de llima. Babenko fou empresonat amb tots elsaltres; i, després d’una llarga presó, retornà a Nikolaiev. Després, el perdí de vista. En 1925m’assabentí, per casualitat, llegint un periòdic, que vivia en el Cuban, paralític de les duescames. I encara que llavors no em fos ja fàcil, aconseguí que el traslladaren a Essentuki per aposar-lo a guarir. Al cap d’algun temps les seues cames començaren a moure’s. Li fiu unavisita al sanatori. Babenko, ignorava que Trotski i Lvov fossen una mateixa persona.Tornàrem a prendre te amb pedacets de poma i parlàrem del passat. M’imagine quin seria laseua sorpresa quan, poc després d’açò, s’assabentés que el seu amic Trotski era un terriblecontrarevolucionari.86