la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskirepte, però el regiment que posaren en peu no es diferenciava absolutament en res dels altres.L’Exèrcit Roig vencé en tots els fronts i, a poc a poc, l’oposició s’anà reduint al no-res.En el capítol de l’Exèrcit Roig i de l’oposició militar mereix lloc a banda Tsaritsin, onels organitzadors militars s’agruparen al voltant de Voroxilov. Al capdavant de quasi tots elsdestacaments revolucionaris d’aquesta zona estaven antics sotsoficials procedents de lesaldees del Caucas Nord. La profunda rivalitat que existia entre els camperols i els cosacsdonava una crueltat especial a la guerra civil en les estepes del sud; a penes hi havia aldea enquè aquesta crueltat no niés i portés a l’extermini de famílies senceres. Allò era una vertaderaguerra de camperols, que tenia els seus arrels en el més fondo dels antagonismes locals i quesuperava en exasperació els combats revolucionaris que es menaven en la resta del país.D’aquesta guerra sorgiren multitud d’enèrgiques partides, que en els encontres de caràcterlocal es portaven magníficament, però, en canvi, solien fallar quan volíem destinar-les aoperacions de major importància.La biografia de Voroxilov dóna bona idea del que és la vida d’un proletari que abraçala causa de la revolució. Voroxilov capitanejà vagues, es dedicà a la propaganda secreta, patípresons i desterraments. Però, com a tants altres dels que avui estan al capdavant del govern,aquest home no era, en realitat, més que un demòcrata revolucionari de tall nacionalista. Aixíes demostrà clarament, primer en la guerra imperialista i després en la revolució de febrer. Enla biografia oficial de Voroxilov hi ha una llacuna que comprèn els anys de 1914 a 1917; lamateixa amb què ens trobem en la vida de quasi tots els cabdills de l’hora present. El secretd’aquesta llacuna rau en què la majoria d’ells se sentiren durant la guerra fervents patriotes igiraren l’esquena a la revolució. En sobrevenir el moviment de febrer, Voroxilov recolzà desde l’esquerra el gabinet de Gutxkov i Miliukov, igualment que Stalin. Les seues idees eren lesd’uns demòcrates radicals revolucionaris; res més lluny d’ells que l’internacionalisme. Quasipodria hom assegurar com axiomàtic que aquells bolxevics que durant la guerra, se sentirenpatriotes, i demòcrates després de la revolució de febrer, són els que combreguen avui en elsocialisme nacionalista d’Stalin. Voroxilov no havia d’ésser, naturalment, una excepció aaquesta regla.Voroxilov, encara que era un obrer de Lugansk (d’una classe d’obrers privilegiats),tenia, pels seus hàbits i pels seus gustos, més traça de petit rendista que no de proletari.Després de la Revolució d’Octubre esdevingué, com era lògic, en l’eix de la campanyad’oposició que menaven avant els sotsoficials de Tsaritsin i els partisans contra l’organitzaciód’un exèrcit centralitzat que requeria, naturalment, coneixements militars i un horitzó mentalmés ampli. I així sorgí el moviment d’oposició d’aquella zona.Entre els que rodejaven Voroxilov es parlava amb un odi que no es molestaven aencobrir dels especialistes, dels militars d’acadèmia de l’alt comandament i de Moscou. Peròcom aquells cabdills de partides de partisans no disposaven del menor coneixement en cosesde milícia, no tenien altre remei que portar al costat, perquè els assessorés, un “especialista”;amb la diferència que el seu solia ésser de la pitjor espècie, s’aferrava al seu lloc i eldefensava desesperadament contra altres més capaços i millor informats. Aquells cabdillsguerrers de Tsaritsin no es comportaven amb les autoritats soviètiques del front molt millorque contra l’enemic. Totes les seues relacions amb Moscou es reduïen a constants peticionsde material de guerra. Entre nosaltres, tot escassejava. La producció de les fàbriques anava,encara calenta, a les mans del soldat. Cap front consumia tants fusells i tants cartutxos com elde Tsaritsin. La primera vegada que no es pogué atendre un comanda, els de Tsaritsinposaren el crit al cel, dient que a Moscou els traíem. A Moscou tenien destacat un312