la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskihorta amb habitacions més espaioses. Érem sis persones a viure juntes, formant una“comuna”. Durant l’estiu, se’n vingueren també amb nosaltres alguns estudiants tuberculososa reposar-se. Jo deia lliçons. Vivíem com a espartans, sense robes de llit, menjant sopa quenosaltres mateixos ens fèiem. Caminàvem vestits amb bruses blaves i usàvem barrets de pallaredons i un bastó negre. La gent creia que ens havíem afiliat a una secta misteriosa. Llegíemdesgavelladament, disputàvem incessantment, ens apassionàvem mirant al demà i érem, alnostre mode, feliços.Al cap d’algun temps, fundàrem una societat per a difondre entre el poble llibresprofitosos. Férem una col·lecta, compràrem llibres barats, però no sabíem com repartir-los.Svigovski tenia empleats al jardí un aprenent i un jornaler. A ells consagràrem, per de sobte,totes les nostres energies civilitzadores. Després, resultà que el tal jornaler era un policiaencobert que ens hi havien colat perquè ens vigilés. Es deia Ciril Txorstxevski. Posàl’aprenent en relacions amb la policia i assolí que li portés un paquet de llibres dels destinatsa ésser repartits entre el poble. La nostra primera empresa fou, doncs, un fracàs innegable. Noobstant això, posàrem les més fermes esperances en l’esdevenidor.Per a un periòdic que publicaven els populistes a Odessa, escriguí un article atacant laprimera revista mensual del marxisme. En aquest article hi havia un munt de citacions,epigrames, i força verí. Fora d’açò, l’abundància d’idees en ell no era gran. L’envií percorreu, i als vuit dies me n’aní a rebre personalment la contestació. El director del periòdiccontemplà, amb una certa simpatia, a través d’unes ulleres molt grosses, l’autor, que tenia unabella cabellera, però sense indici de borrissol en la cara. L’article no arribà a veure la llum.Ningú en perdé res i l’autor menys que ningú.La direcció de la biblioteca pública, proveïda per sufragi, decidí augmentar la quotaanual, que era de cinc rubles, a sis; se’ns antullà que açò era un atac a la democràcia iventàrem les campanes. Durant unes quantes setmanes no férem una altra cosa que prepararl’assemblea general de socis de la biblioteca. Buidàrem totes les nostres butxaquesdemocràtiques i férem una col·lecta de rubles i monedes de deu copecs, per a inscriure alnombre més gran possible d’amics radicals, molts dels quals no disposaven dels sis rubles nidels vint anys marcats pel reglament. Convertírem el llibre que estava a disposició delslectors per a registrar les seues peticions en una fogosa manifestació de protesta. Enl’assemblea anual entaularen batalla dos bàndols: en u, hi formaven els funcionaris, elsprofessors, els grans terratinents liberals i els oficials de la marina; en un altre, nosaltres, és adir, la democràcia. Triomfàrem en tota la línia; tornaren a rebaixar la quota a cinc rubles ielegiren a un nou comitè directiu.Saltant d’una cosa a una altra, acordàrem crear una universitat basada en un règimd’ensenyament mutu. Ens reunirem com uns vint alumnes. A mi m’encomanaren la càtedrade sociologia. El nom era magnífic. Preparí el meu curs com millor poguí. A les dues lliçons,que es desenrotllaren prou bé, resultà que se m’havien acabat les provisions doctrinals. Elsegon conferenciant, encarregat del curs de Revolució Francesa, s’embrollà a les primeresparaules i prometé preparar la conferència per escrit. No ho féu, naturalment, i allí finíl’assaig.En unió d’aquest segon “professor”, el major dels dos germans Sokolovski, decidíposar-me a escriure un drama. Per a poder treballar-hi millor, arribàrem fins i tot a abandonarprovisionalment la “comuna” i anàrem a refugiar-nos a una habitació l’adreça de la qual nodonàrem a ningú, El nostre drama estava omplert de tendències socials i tenia per fons el duel81