la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-A... a... h! -exclamà el professor fingint sorpresa-. Ací no hi ha diferències.A mi em molestaven tant les grolleries encobertes del professor d’història contra elspolonesos, com la irritació de Burnand, “el francès” contra els alemanys i el menyspreu delpopa envers els jueus. És força probable que aquestes desigualtats racials contribuïren aestimular el meu descontent amb el règim existent; però aquesta causa s’esfumava encontacte amb altres manifestacions de la injustícia social, i no exercí sobre mi cap influènciadecisiva ni independent.El sentiment de primacia del tot sobre les parts, de la llei sobre el fet i de la teoriasobre l’experiència personal començà a desenvolupar-se en mi molt prompte, i no ha fet mésque afermar-se amb el transcurs del temps. Aquest sentiment, que havia d’ésser la base de lesmeues idees, el dec molt principalment a la ciutat. Escoltar un xic estudiant de física o deciències naturals, fer consideracions supersticioses sobre el mal averany del dilluns o apropòsit del popa amb qui ens encreuàvem, em produïa profunda indignació i semblava queallò era trair la intel·ligència. Per tal de guarir-los de les seues supersticions, estava disposat afer totes les coses imaginables.Una vegada, en estar en Ianovka turmentant-se per a mesurar les dimensions d’uncamp en forma de trapezi, apliquí el mètode d’Euclidi, i als dos minuts l’havia mesurat. Peròels resultats del meu càlcul no coincidien amb els de “la pràctica”, i no em cregueren. Aní acercar un llibre de geometria, jurí sobre ell en nom de la ciència, m’indigní i diguí què sé joquantes insolències; em desesperava veient la impossibilitat de convèncer aquells homes.Tinguí una violenta disputa amb Ivan Vassilievitx, el nostre mecànic, que norenunciava a l’esperança de construir un perpetuum mobile. Per a ell, la llei de conservació del’energia era una invenció que no tenia res a veure amb la realitat. “Els llibres són una cosa ila pràctica n’és una altra...”, solia dir. No assolia explicar-me, ni m’hi resignava, que en nomde la rutina o del capritx es rebutjaren tan lleugerament les veritats incommovibles.El sentiment de superioritat del tot sobre el detall havia d’ésser, en passar el temps, undels elements més constants de la meua activitat d’escriptor i del meu credo polític. Resm’era més odiós que l’estúpid empirisme i l’adoració envers el fet, moltes vegades puramentimaginari o mal comprès. La meua preocupació era cercar les lleis dels fets. Açò em portavamoltes vegades, naturalment, a generalitzacions prematures i equivocades, sobretot en aquellsanys, en què em faltaven encara la cultura i l’experiència necessàries. Però no hi haviaabsolutament cap camp en què sabés moure’m amb soltesa si no era guiat pel fil d’una visiótotal. El radicalisme revolucionari i social, que havia d’ésser el nervi de la meua vida sencera,nasqué, precisament, d’aquesta enemistat intel·lectual envers l’empirisme que viu de molles,envers tot allò espiritualment informe i teòricament dispers.Intentaré girar la mirada vers els meus primers anys. De xicot, era, indubtablement,orgullós, irascible, i a ben segur que també intransigent. En ingressar a l’institut, nom’animava probablement cap sentiment de superioritat sobre els altres xics del meu temps. Al’aldea, on em presentaven sempre a les visites perquè lluís els meus talents, no hi haviapossibilitats de comparació, perquè els joves de la ciutat, que es presentaven en Ianovka detant en tant, tenien sempre la superioritat inassequible dels batxillers, a qui s’unia la dels seusanys, de manera que havia de mirar-los sempre de baix dalt. L’institut era un camp derivalitats incruentes. A partir del moment en què, alhora que deixava molt enrere el segon,73