la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimés gran possible de persones i del que formaven part representants de les classes decomandament i dels soldats rasos de l’Exèrcit Roig, i, a més, delegats de les organitzacionslocals del partit i dels organismes soviètics i sindicals. D’aquesta manera, anava formant-meuna idea exacta de la situació, sense afaits ni disfresses. A més a més, aquests consellsdonaven sempre un resultat pràctic immediat. Per pobres que fossen els organismes del poderlocal, disposaven sempre de la possibilitat de sacrificar-se en quelcom per a contribuir amb elque podien al sosteniment de l’exèrcit. Els sacrificis majors els feien els comunistes. De totesles organitzacions trèiem com una dotzena d’obrers, que s’enganxaven immediatament a unabrigada mòbil. A banda d’açò, mai faltaven algunes reserves de teles per a camises icalçotets, de cuir per a les soles del calçat o un quintar sobrant de greix. No obstant això, comés natural, aquests recursos locals no bastaven. Acabat el consell, circulava a Moscou, pel fildirecte, els encàrrecs que em semblaven necessaris, atenint-me a les possibilitats de quèdisposava la pròpia capital, i el resultat de tot era que la divisió es trobés ràpidament amb lesseues necessitats més urgents satisfetes. Els caps i comissaris del front aprenien pràcticamentdel tren i de la seua tasca; aprenien comandament, disciplina, aprovisionament, justícia, peròno amb lliçons administratives professades des de l’alt, des de les cimes d’un estat major,sinó de baix a dalt, de la companyia, del tren, dels reclutes més joves i inexperts.A poc a poc, anava formant-se un aparell, més o menys perfecte, en el seufuncionament, en el que se centralitzava l’avituallament de l’exèrcit en tots els seus fronts.Clar està que aquest aparell no ho feia tot ni hauria pogut fer-ho encara que volgués. No hi haorganització, per perfecta que siga, que no es trobe subjecta a trastorns durant una guerra,sobretot en una guerra mòbil que ha d’estar maniobrant constantment, i moltes vegades endireccions completament insospitades. No s’oblide que la república dels soviets estavasostenint una guerra, desproveïda en absolut de reserves. Els magatzems centrals estaven jabuits l’any 1919. Les camises anaven directament de mans de la costurera a les mans delsoldat. I del que pitjor caminàvem era d’armament i de municions, Les fàbriques de Tulatreballaven a vint-i-quatre hores vista. Sense la signatura del comandant general eraimpossible disposar d’un sol vagó de municions. L’aprovisionament de municions i fusellsestava constantment en tensió, com una corda tibant. De tant en tant, aquesta corda estrencava i perdíem gent i terreny.Per a nosaltres, aquella guerra hauria estat totalment inconcebible sense acudirconstantment i en tots els terrenys a improvisacions i més improvisacions. El nostre tren eral’autor d’aquestes improvisacions, al mateix temps que el seu regulador. Quan donàvem alfront i a la comarca més pròxima que quedava a les seues esquenes una iniciativa o l’impulsperquè ells la prengueren, havíem de vetllar alhora per que aquesta iniciativa s’ajustésgradualment als canals pels quals discorria el nostre sistema d’organització. No diré que hoaconseguírem sempre, però el final de la guerra civil s’encarregà de demostrar que havíemassolit el més important: la victòria.Els viatges més importants eren els que empreníem a aquells sectors del front en quèuna traïció del comandament causava, a vegades, vertaderes catàstrofes. El dia 23 d’agost de1918, quan s’estaven produint les jornades més crítiques entorn de Kazan, rebí un telegramaxifrat de Lenin i de Sverdlov, concebut en els termes següents:“Sviask. Trotski. La traïció del front de Saratov, encara que descoberta a temps, haproduït conseqüències desastroses. Creiem absolutament necessària la seua presència allí,perquè entenem que ha d’influir en la moral dels soldats i de tot l’exèrcit. Així mateixdesitjaríem concertar una visita als altres fronts. Conteste i determine dia de partida, tot per laxifra núm. 80. 22 agost 1918. Lenin, Sverdlov.”295