la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiamb els esvelts bedolls. Tot sembla ple de misteri, i els rens fan escoltar el seu panteixarràpid i uniforme : xu-xu-xu-chu... enmig del silenci de la nit en la selva.Vuit dies durà el viatge. Portàvem recorreguts set-cents quilòmetres i ens anàvemapropant als Urals. Ara eren cada vegada més freqüents els viatgers que es creuaven ambnosaltres en el camí. Jo em feia passar per un enginyer de l’expedició polar del baró de Toll.No lluny dels Urals ens trobàrem amb un viatjant de comerç que havia servit en aquestaexpedició i coneixia els expedicionaris. Em crivellà a preguntes. Per fortuna, estava un pocbegut, i jo m’afanyí a sortir d’aquell pas difícil amb l’ajuda d’una botella de rom que portavaamb mi per qualsevol esdeveniment. El camí, que anava vorejant els Urals, es podia recórrerja amb cavalls. Ara em transformí en funcionari públic i fiu el camí fins al ferrocarril minerde via estreta amb un recaptador de contribucions que recorria el seu districte. El gendarmede l’estació, davant qui em desposseí de les meues pells d’ostiac, em contemplava ambindiferència.Encara no estava salvat, ni de bon tros; res hauria tingut de particular que s’haguésrebut ordre telegràfica de Tobolsk manant detenir-me, cosa res difícil, ací, on qualsevol“foraster” cridava l’atenció. No les tenia totes amb mi. Fins que, passades vint-i-quatre hores,no em viu assegut còmodament en un cotxe de la línia de Perma, no doní per segura lavictòria. Ara, el tren anava recorrent les mateixes estacions en què feia tan poc de temps ensreberen amb tal solemnitat gendarmes, escorta i policia. Però com de distinta era la meta delviatge i de diferents els sentiments que animaven el viatger! En els primers moments, aquellcotxe espaiós i quasi buit em semblà estret i acalorador. Sortí a la plataforma, on bufava elvent, i enmig de la nit el meu pit deixà escapar, involuntàriament, un crit d’alegria i dellibertat.En la primera parada, posí un telegrama a la meua muller, perquè sortís a rebre’m auna estació en què es creuaven els dos trens. Ella estava molt aliena a aquest telegrama, queno esperava, almenys tan aviat. I no tenia res d’estrany. Havíem tardat un mes a arribar aBerezov. Els periòdics de Sant Petersburg publicaven grans notícies retent compte de lanostra expedició. Començaven a arribar les lletres. Tot el món em creia camí d’Obdorsk. Jo,entre tant, havia desfet tot el camí en onze dies. Era natural que a la meua muller l’agafésdesprevinguda aquella cita que li donava per a una estació propera a Sant Petersburg. Lasorpresa féu molt més grata la trobada.Heus aquí com N. I. Sedova conta l’aventura en les seues memòries:“Quan rebí el telegrama, estant sola en Terioki, un poblet finlandès, prop de SantPetersburg, amb el xiquet menut, no sabí contenir l’emoció i l’alegria. Acabava de rebre unallarga lletra de L. D. escrita en ruta, en què després de contar-me les incidències del viatge empregava que, si anava a Obdorsk, li portés alguns llibres que m’indicava i d’altres objectesnecessaris en aquelles latituds. I de sobte, venia aquest telegrama donant-me una cita per auna estació en què es creuaven els trens, com si hagués decidit fer la volta sobtadament,volant per un camí fantàstic. Em xocà que el telegrama no esmentés el nom de l’estació. Almatí següent sortí per a Sant Petersburg, agafí una guia i em posí a estudiar l’itinerari, a veuresi donava amb l’estació per a la que havia de treure bitllet. No m’atrevia a preguntar a ningú iem posí en camí sense haver esbrinat el nom de l’estació. Traguí bitllet fins a Viatka i prenguíun tren que sortia a la nit. El cotxe en què viatjava anava ple de propietari rurals que tornavende Sant Petersburg, carregats amb paquets de llepolies per a celebrar les festes de carnestoltes;totes les converses giraven al voltant del “blini”, el caviar, esturió, vins i d’altres coses perl’estil. Jo, excitada com estava, pensant que tornaria a reunir-me amb L. D., i temorosa que146