la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimenor notícia sobre la sort dels temes escrits i què n’havia ocorregut. Gamov li llevà laparaula grollerament. Però el xic no s’acovardí. Obrí desmesuradament els ulls, cobertsd’espesses celles, es mogué nerviosament en el banc, i repetí, aixecant encara més la veu, qued’aquesta manera no es podia treballar.-Vol vostè tenir la bondat de seure i servar silenci? -li digué el professor.Khablonovski no féu ni una cosa ni l’altra.-Faça vostè el favor de sortir de classe! -li cridà, des de l’alt de la càtedra.Tanmateix que feia molt de temps que no mantenia bones relacions ambKhablonovski i que l’aventura de la classe del “francès” m’havia ensenyat a ésser caut,comprenguí que no havia de callar, i diguí, girant-me al professor:-Vostè perdone, Khablonovski té raó, i tots estem al seu costat...-Sí, senyor, sí, senyor –s’escoltà dir ací i allà.El professor servà un moment silenci, confús, però esclatà la seua còlera:-Com, què és açò? -bramava-. Jo sé molt bé el que he de fer, sense rebre lliçons deningú... Estan vostès faltant a l’ordre...L’havíem tocat en el punt més sensible.-El que volem és veure els treballs, ni més ni menys! -digué un altre, alçant-se.El professor estava indignadíssim:-Khablonovski, surta vostè de classe!Però el xic no s’hi movia.-Surt, home, surt!, què en perds? –li deien d’unes quantes bandes.Al final, Khablonovski, sortí de l’aula alhora que arronsava les esquenes, obria moltels ulls i talonejava. En sortir del tot, tancà la porta amb estrèpit.En començar la classe següent, aparegué a l’aula Kaminski, aixafant sense fer sorollsobre els seus tacons de goma. La cosa no prometia gens de bo. A la classe regnava gransilenci. El director, amb la seua veu càlida de falset en què s’endevinava l’home que bevia, idesprés d’una breu amonestació, però severa, en la qual ens amenaçava amb l’expulsió,decretà les penes per l’esdeveniment: a Khablonovski, vint-i-quatre hores de presó i una malanota en comportament; a mi vint-i-quatre hores de presó, i al tercer dotze hores; era la segonapedra que s’alçava en el camí dels meus estudis. Però la cosa no tingué pitjors conseqüències.El professor no ens tornà els treballs i haguérem de renunciar-hi.Aquell any morí el tsar. La notícia ens semblà quelcom immens i inversemblant, peròllunyà; quelcom així com un terratrèmol ocorregut en llunyanes terres. No recorde que ni jo64