la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski“Tenint en compte que ja el primer document que se m’ha donat a conèixer (ladeclaració del banderer Iermolenko) i que fins ara ha exercit el principal paper en lacampanya desencadenada, amb ajuda d’alguns funcionaris del Ministeri de Justícia, contra elmeu partit, i personalment contra mi, s’ha demostrat ésser, indiscutiblement, producte d’unamaniobra intencionada, que més que a aclarir els fets, s’encamina a enfosquir-losmalignament; hagut compte també que el senyor jutge d’instrucció, Alexandrov, ha passat peralt en aquest document, amb deliberada intenció, totes aquelles qüestions i circumstànciesimportants, que d’haver-s’hi aclarit haurien hagut de palesar, inevitablement, les inexactitudslliscades en la declaració del dit Iermolenko, a qui no conec; considere, políticament i moral,humiliant per a mi intervenir activament en aquest procés, encara que em reserve amb tantamajor energia el dret a posar en clar la veritat d’aquesta acusació davant l’opinió pública delpaís, per tots els mitjans que estiguen al meu abast.”Prompte l’acusació s’havia de veure arrossegada per la riuada dels gransesdeveniments que atropellaren, no sols els jutges, sinó tota la Rússia del vell règim, amb elsseus “nous” herois de la mena de Kerenski.No creguí que hagués de tornar mai sobre aquest tema. Però hi ha hagut un escriptorque s’ha atrevit, en 1928, a recollir i divulgar la vella calúmnia. Aquest escriptor s’anomenaKerenski. En 1928, és a dir, onze anys després d’aquells successos revolucionaris que taninesperadament el pujaren al poder, per a després escombrar-lo d’una manera molt racional,Kerenski afirma que Lenin i els bolxevics eren agents a sou del govern alemany, que estavenen relacions amb l’Estat Major germànic i no feien una altra cosa que executar les seuesordres secretes encaminades a la derrota de l’exèrcit i al desmembrament de l’estat rus. Aixíse sosté en moltes pàgines del ridícul llibre, i principalment en les pàgines 290 a 310. El quepassà l’any 1917 havia de bastar per a revelar-nos bé la talla moral i intel·lectual de Kerenski,i, no obstant això, encara es resisteix hom a creure que, després de tot allò, hagués ningúcapaç de continuar sostenint aquesta “acusació”. No obstant això, no hi ha altre remei querendir-se a l’evidència.Diu Kerenski: “Que Lenin traí Rússia en el moment culminant de la guerra, és un fethistòric comprovat i indiscutible.” ¿Qui ha aportat aquestes proves “comprovades”, si és ques’han aportat? Kerenski comença contant prolixament com l’Estat Major alemany cercavaentre els presoners russos els candidats per a l’espionatge, lliscant-los després entre les tropesenemigues. I ens diu que un d’aquests espies reals o suposats (perquè no poques vegades, niells mateixos sabien el seu paper) es presentà davant el mateix Kerenski a revelar-li tota latècnica de l’espionatge alemany. “No obstant això [observa el nostre home, amb un deix demalenconia] les seues revelacions no tenien gran valor.” Vaja! De manera que ell mateix ensfa entendre que es tractava d’un pobre aventurer, que sorprendria la seua bona fe. Però és queaquest episodi té alguna cosa a veure amb Lenin ni amb els bolxevics? No, res. Perquè,doncs, perquè ho treu ací? Doncs, per a unflar el gos i donar així més importància al que vedesprés.Sí, ens diu, aquest primer cas no tenia interès; però, en canvi, el tenia, “i molt gran”,una informació que obtinguérem per un altre conducte. I aquesta informació “venia a provard’una manera definitiva que els bolxevics, mantenien relacions amb l’Estat Major alemany”.Fixe’s bé el lector: “tornava a provar d’una manera definitiva”. I continua: “També podriendescobrir-se els mitjans i els camins pels que es mantenien aquestes relacions”. “Podriendescobrir-se.” Però açò no vol dir res. És que es descobriren, en realitat? Aviat ho sabrem; unpoquet de paciència. Onze anys hagueren de passar perquè aquestes revelacions sensacionalsmaduraren als si de l’esperit del seu creador.217