la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiBuchanan servava en l’arcà de la seua ànima la creença que arribaria fins a la Pasqua.Nosaltres no ens cansàvem de repetir en el nostre periòdic, des de la tardor de 1914, contratotes les profecies, dia rere dia, que la guerra tindria una durada desesperant i que hi sortirienesgotats tots els pobles d’Europa. En el Nastxe Slovo diguérem, dotzenes de vegades, que,fins i tot suposat el cas que triomfaren els aliats, dissipats el vapor i la boira, França quedariaenmig de la palestra internacional com una Bèlgica gran, ni més ni menys; i predírem ladictadura mundial dels Estats Units. “L’imperialisme [escrivíem per centèsima vegada el dia5 de setembre de 1916] aposta en aquesta guerra pel més fort, i aquest es farà amo del món.”La meua família feia ja llarg temps que s’havia traslladat de Sèvres a París, anant-se aviure a la petita rue Oudry. A poc a poc, París anava quedant buit. Els rellotges dels carrerss’anaven parant un rere l’altre. Al lleó de Belfort l’aguaitava, no sé per què, un grapat depalla bruta pels morros. La guerra s’anava enfonsant en la terra cada vegada més fondo. Forade les trinxeres, fora de la passivitat, fora de les fosses! A moure’s, a moure’s!, cridava elpatriotisme. I així, es desencadenà aquella bogeria espantosa dels combats de Verdun.Amagant el cos per entre els rajos que fulminava la censura de guerra, poguí escriure peraquells dies en Nastxe Slovo:“Per gran que siga la importància militar dels combats de Verdun, la seua significaciópolítica és incomparablement més gran. A Berlín i en altres llocs (sic!) demanaven“moviment”, i se’ls n’ha donat. “En Verdun va a forjar-se el nostre dia de demà.”A l’estiu de 1915, es presentà a París el diputat italià Morgari, secretari de la fracciósocialista del parlament i eclèctic simplista, amb la intenció de convocar els socialistesfrancesos i anglesos a una conferència internacional. Asseguts a la terrassa d’un cafè d’undels grans bulevards, tinguérem una conversa amb Morgari i alguns altres diputats socialistes,que, no sé per quines raons, es deien de l’“esquerra”. La cosa marxà bé mentre la conversa nosortí dels coneguts tòpics pacifistes i de la repetició dels toquejats llocs comuns sobre lanecessitat de restablir les relacions internacionals. Però quan Morgari, baixant tràgicament laveu, començà a parlar sobre què s’havia d’aconseguir passaports falsos per a entrar en Suïssa(es veia que allò que l’entusiasmava era el costat “carbonari” de l’assumpte), aquellscavallers diputats posaren unes cares molt llargues, i un d’ells, no em recorde ja qui, s’afanyàa cridar el mosso i pagà tota la despesa feta per la concurrència. Sobre la terrassa suraval’esperit de Molière, i potser també el de Rabelais... I allí acabà l’escena. Pel camí, detornada, Martov i jo ens rèiem molt, amb una rialla que era de diversió i ràbia alhora. Monattei Rosmer havien hagut d’empunyar el fusell i no podien acudir a la reunió. Jo prenguí el trenamb Merrheim i Bourderon, pacifista molt moderat. Cap de nosaltres necessità falsificar elpassaport. El govern, que no s’havia emancipat encara per complet de les pràctiques d’abansde la guerra, ens donà a tots papers en regla.L’organització de la conferència estigué a càrrec de Grimm, dirigent socialista deBerna, que aleshores s’esforçava en elevar-se per damunt del nivell burgès del seu partit, i delseu propi. Havia escollit per a la reunió un lloc situat a deu quilòmetres de Berna, un pobletanomenat Zimmerwald, en la part alta de les muntanyes. Ens acomodàrem com poguérem enquatre cotxes i prenguérem el camí de la serra. La gent es quedava mirant, amb gest decuriositat, a aquesta estranya caravana. A nosaltres no deixava de fer-nos tampoc gràcia que,als cinquanta anys de la fundació la Primera Internacional, tots els internacionalistes del mónpogueren cabre en quatre cotxes. Però en aquella broma no hi havia el menor escepticisme. Elfil històric es trenca amb força freqüència. Quan tal ocorre, no hi ha sinó nuar-lo de nou. Açòprecisament era el que faríem a Zimmerwald.179