la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEl vertader professor d’Alemany era Struve, un germànic gegantí, amb un capvoluminós i una barba que li arribava fins a la cintura. Sobre els seus peus diminuts, quasiinfantils, oscil·lava aquell cos gràvid que semblava un got omplert de bondat. Struve era unaboníssima persona; li dolia que els alumnes no progressaren en la seua assignatura, s’excitavaa cada pas i procurava reparar de seguida amb bones paraules els estralls de la seuaindignació. Cada “dos” que posava (perquè mai es decidí a posar a ningú un “un”: no teniaforces per a tant) li costava un disgust, i es desvivia per no castigar ningú. Havia assolit ficara l’institut al nebot de la seua cuinera, que era aquell Wacker de què hem fet esment, i queresultà ésser un xicot poc intel·ligent i menys agradable. Struve tenia quelcom de còmic, peròera, en general, una figura simpàtica.L’ensenyament del Francès estava a càrrec de Gustav Samoilovitx Burnand, un suísflac i de perfil aixafat, com si l’hagueren passat pel laminador, ja un poc calb, de llavis prims,blavosos i pèrfids, nas punxegut i una cicatriu gran i misteriosa en forma d’x al front. Era unprofessor que a tots ens queia antipàtic, i amb raó. Patia de l’estómac, es passava tota laclasse xuplant pastilles i veia en tot alumne un enemic personal. Aquella cicatriu del front erafont inesgotable d’hipòtesis i conjectures. Corria el rumor que el professor s’havia batut enduel de jove, quedant assenyalat per sempre per l’espasa del seu adversari. A la voltad’alguns mesos començà a córrer una altra versió, i era que la cicatriu no procedia d’un duel,sinó d’una operació quirúrgica, que li havien llevat un tros de carn del front per a corregir elnas. Els alumnes contemplaven molt atents el nas del francès, i en efecte, els més gosatsafirmaven que es veien clarament els punts. Els esperits menys romàntics s’inclinaven acercar la solució de l’enigma en un accident de la infància, i sostenien que havia caigut perl’escala, produint-se aquella ferida. Però aquesta explicació no es podia admetre, perquè eramassa prosaica. A més, no hi havia manera de representar-se a aquell home de xiquet.Hi havia a l’escola altre personatge que tenia un paper considerable en els nostresdestins, i era el conserge, Anton, un alemany inflexible, amb unes patilles grises imponents.Les funcions del conserge, quan algun arribava tard o es quedava castigat o patia pena depresó, eren, aparentment, subalternes; però de fet, gaudia d’un poder molt gran, de maneraque no hi havia més remei que conrear la seua amistat. No obstant això, jo em mantenia en unpla d’indiferència respecte a aquest funcionari (com ell respecte a mi), perquè no emcomptava entre els seus clients: jo arribava sempre puntual a la classe, tenia sempre en ordrela motxilla, i el “carnet” d’estudiant net i disposat en la butxaca esquerra de la jaqueta. Nopodien dir el mateix molts altres, que havien de viure constantment de la tolerància delconserge i guanyar-se per diferents procediments la seua bona voluntat. Anton era una de lesmés fermes columnes de l’Institut de Sant Pau. Imagine el lector quina no seria la nostrasorpresa quan, en tornar un any de vacances, ens assabentàrem que el vell conserge, gelós dela filla d’un bidell, una xicota de divuit anys, li havia disparat un tret i estava reclòs a lapresó.Eren totes petites catàstrofes personals que irrompien en la vida monòtona delcol·legi, com en la vida política de l’època, retreta sota l’opressió, i que deixaven en l’esperituna impressió exagerada, com quan es crida en una nau deserta.A l’església de Sant Pau estava assignat un asil d’orfes, al que es destinava un cantódel pati de l’institut. Els asilats sortien a jugar al pati amb les seues bruses de percala blava,desfetes a força de rentades, i amb les seues cares tristes; rondaven penosament, com apletats,pel cantó de la seua assignació i tornaven a pujar tristament les escales que menaven a l’asil. Iencara que el pati era comú i la zona destinada als orfes no estava fitada per cap tanca, els47