la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskinotablement la intervenció militar de l’Entente contra la revolució. En aquestes condicions, ami em semblava absolutament necessari, abans de procedir a signar una pau per separat, en elcas que no tinguérem un altre recurs, brindar a tots els obrers d’Europa una prova clara iinequívoca de la mortal enemistat que ens separava de l’Alemanya governant. Influït peraquestes consideracions, se m’acudí, estant en Brest-Litovsk, la idea d’una manifestaciópolítica que podria concretar-se en aquesta fórmula: posar fi a la guerra, desmobilitzar, perònegar-se a subscriure cap tractat de pau. Si l’imperialisme alemany no estava en condicionsd’enviar tropes contra nosaltres, açò (pensava jo) significaria per a Rússia un triomfimponent, les conseqüències del qual no era possible predir. En canvi, si resultava que elsHohenzoller disposaven de forces suficients per a llançar-se a l’assalt contra la revolució,sempre estaríem a temps per a capitular. Canvií impressions amb altres membres de ladelegació, entre ells amb Kamenev, que s’hi mostrà conforme, i escriguí a Lenin, proposants’ho.Lenin em contestà: “Si ve vostè a Moscou, en parlarem.”-La cosa seria magnífica -exposà Lenin, contestant als meus arguments- si el generalHoffmann no estigués en condicions de llençar les seues tropes sobre Rússia, però no calconfiar-hi massa. Ja procurarà ell escollir els millors regiments de camperols bavaresos. Amés, a nosaltres, amb poc ens basta. Vostè mateix diu que les trinxeres s’han quedat buides. Isi els alemanys decideixen prosseguir la guerra?-En aquest cas, ens veurem obligats a subscriure la pau. Però tot el món comprendràque no teníem un altre camí. D’aquesta manera hauríem acabat amb la llegenda del nostrepacte secret amb el kàiser.-Convinc que la cosa no va del tot descaminada. Però correríem un risc molt gran.Aquest risc, hauríem de córrer-lo encara que perírem, si fos per a assegurar el triomf de larevolució alemanya. La revolució alemanya és incomparablement més important que la russa,però, quan esclatarà? Com no ho sabem, de moment no hi ha res en el món més importantque la nostra, que cal salvar a tota costa.A les dificultats de la política exterior venien a unir-se les dificultats, encara majors,que sorgien al si del partit. En aquest, sobretot per part dels elements directius, regnava unambient irreconciliable contra l’acceptació de les condicions que volien imposar-nos elsalemanys. Els informes taquigràfics que publicaven els nostres periòdics sobre lesnegociacions de Brest-Litovsk no feien més que nodrir i aguditzar aquest estat d’ànim. D’ellbrollà, en l’esquerra comunista, donant-li exagerada expressió, la consigna de la guerrarevolucionària.La lluita, dins del partit, es feia cada dia més violenta. I, tanmateix tot el que avuipuguen contar les llegendes oficials, aqueixa lluita no es menava precisament entre Lenin i jo,sinó entre ell i una majoria aclaparadora, en la que es comptaven les organitzacions dirigentsdel partit. En els punts més importants de la campanya, a saber: si estàvem en condicions desostenir la guerra revolucionària i si a un poder recolzat en la revolució li és lícit, d’algunamanera, entrar en pactes amb imperialistes, jo estava totalment compenetrat amb Lenin, icontestava amb una negativa al primer punt i amb una afirmativa al segon.El primer debat seriós sobre aquesta fonamental divergència d’opinions es produí eldia 21 de gener en l’assemblea obrera del partit. Tres punts de vista s’hi destacaren. Lenin era271