la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskia un estar escoltant aquells buròcrates tan cofois murmurar, plàcidament asseguts a la vorad’una botella de vi o de tornada del ballet:-Aqueix pobre diable no pensa més que en la revolució permanent!...De la mateixa mentalitat procedien les imputacions que constantment em feien: que siera un home poc sociable, un individualista, un aristòcrata, i què sé jo quantes coses més.-No tot serà revolució, cal pensar també un poc en un mateix!Aquest estat d’ànim tenia una franca traducció: “A baix la revolució permanent!” Enaquesta gent, la resistència contra els postulats teòrics del marxisme i les exigènciespolítiques de la revolució anava cobrant, a poc a poc, la forma d’una campanya contra el“trotskisme”. En els plecs d’aquest pavelló s’envoltava el petit burgès que començava aaguaitar el cap en el bolxevic. Heus aquí com “em fugí el poder de les mans”; i coneixent lescauses, fàcilment es comprendrà la forma en què això ocorregué.Ja he dit més amunt com Lenin, enllitat i poc abans de morir, preparava un colp contraStalin i els seus dos aliats, Dzerzinski i Ordxonikidze. Lenin havia tingut a Dzerzinski enmolta estima. Les relacions començaren a refredar-se quan aquest s’adonà que Lenin no elconsiderava prou capaç per a ocupar un lloc dirigent en la tasca econòmica. Açò fou allò queel mogué a passar-se a les files d’Stalin. Però Lenin no podia deixar d’atacar-lo també a ell,com una de les bases de sustentació del cap. A Ordxonikidze tenia el propòsit d’expulsar-lodel partit, perquè s’havia comportat com un general governador en plaça assetjada. La lletraen què Lenin oferia als bolxevics de Geòrgia tot el seu suport contra Stalin, Dzerzinski iOrdxonikidze, anava dirigida a Mdivani. Els destins d’aquestes quatre persones revelenmillor que res el canvi que havia d’introduir en el partit la fracció d’Stalin. Dzerzinski passà aocupar, després de morir Lenin, la presidència del Consell Suprem d’Economia, que es trobaal capdavant de tota la indústria de l’estat. Ordxonikidze, el que s’havia vist a punt d’ésserexpulsat del partit, anà a presidir la Comissió Central de Vigilància. Stalin, no sols continuàessent, contra el parer de Lenin, secretari general, sinó que obtingué de l’organització podersinaudits. Per fi, Budu Mdivani, amb el que Lenin havia fet causa comuna contra elsstalinistes, es troba reclòs a la presó de Tobolsk. “Canvis” semblants es realitzaren en tota ladirecció del partit, de cap a peus. I no sols açò, sinó que la campanya es féu extensiva senseexcepció, a tots els partits afiliats a la internacional. L’època dels epígons queda separada del’època de Lenin, a banda de l’immens abisme espiritual, per una subversió completa enl’organització.Stalin és l’instrument principal d’aquest procés de subversió. No es pot negar que tésentit pràctic, perseverança i tenacitat per a aconseguir el que es proposa. Però la seuamentalitat política no pot ésser més limitada, ni més baix i primitiu el seu nivell teòric. El seullibre sobre Els fonaments del leninisme, compost picant d’ací i d’allà, en el que intenta rendirtribut també ell a les tradicions teòriques del partit, està infestat d’errors de principiant. Comno coneix idiomes estrangers, no té altre remei que informar-se de segona mà de la vidapolítica d’altres nacions. La seua mentalitat és la d’un empíric tossut, mancat de totaimaginació, de talent creador. Els principals elements dirigents del partit (entre els altres apenes si se’l coneixia) tenien la impressió que era un home a qui només es podien encomanarfuncions de segon o tercer rang. El fet que al present estiga al capdavant de l’organització noel caracteritza tant a ell com el període transitori de decadència política que travessen elssoviets. Helvetius ja deia que “tota època té els seus grans homes, i si no els té... els inventa”.359