la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicartells, escoltàrem una sèrie de discursos, i en arribar a l’Alexanderplatz, ens barrejàrementre la multitud. Jo havia vist moltes manifestacions de Primer de Maig, més imponents queaquella, més grandioses, més decoratives, però feia ja molt de temps que no havia pogutmoure’m amb la massa sense cridar l’atenció, sentir-me com una part orgànica d’aquell totanònim, limitant-me a escoltar i observar. Només una vegada haguí de posar la vista en mi,en dir-me la persona que m’acompanyava: “Ací estan venent retrats de vostè.” Per aquellsretrats ningú hauria estat capaç d’identificar el conseller Kuzmenko del comissariat ucraïnèsd’instrucció pública. Per si de cas aquestes línies arribaren algun dia a coneixement delComte de Westarp, de Hermann Müller, de Stresemann, del Comte de Reventlow, deHilferding o d’altres que s’oposaven que se’m permetés entrar en Alemanya, advertiré que nollencí a la multitud ni una sola paraula digna de condemnació, que no apeguí un sol cartellagitant ningú i que em limití a ésser un espectador que acabava de passar per una operacióquirúrgica.També acudírem a veure la festa dels arbres florits, que se celebrava en Werder, on escongregava una multitud immensa. Però, malgrat l’ambient primaveral, exaltat pel sol i el vi,en les cares dels que es divertien o feien per divertir-se, es projectava l’ombra grisa dels anysviscuts. A poc atentament que hom observés, s’hi veia que tots aquells éssers erenconvalescents que anaven recobrant lentament la salut; l’alegria pesava sobre ells palesamentcom un dur deure. Passàrem diverses hores perduts entre la multitud, observant, fentconversa, menjant salsitxes en plats de paper i bevent fins i tot cervesa, que no havíem tornata paladejar des de l’any 1917.Quan ja tenia fixada data de partida, perquè m’anava reposant ràpidament del’operació, ocorregué un episodi inesperat, que fins i tot és avui el dia que no he pogut arribara explicar-me amb tota claredat. Com una setmana abans d’anar jo, aparegueren als corredorsde la clínica dos cavallers de paisà, que presentaven aqueixa fatxa característica en què deben lluny s’hi veu el policia. Aguaití el cap per la finestra i viu plantats al pati a una altramitja dotzena de cavallers amb la mateixa presència, que, tanmateix el que es diferenciavenuns d’altres, tenien entre si el semblant de l’espècie. Comuniquí a Krestinski, que estava en lameua habitació en aquell moment, el resultat de les meues observacions. Als pocs minutscridà a la porta un ajudant i em comunicà, espantat, per ordre del professor, que s’estavapreparant un atemptat contra mi.-Supose que no serà per la policia -li preguntí, apuntant vers els nombrosos agents queestaven a la vista.L’ajudant expressà la conjectura que la policia hauria estat enviada per a prevenirl’atemptat. Als pocs minuts, aparegué un comissari i informà Krestinski que les autoritats depolicia havien tingut notícies que es tramava un atemptat contra mi i que, en previsió, havienadoptat providències extraordinàries. Tota la clínica era presa de gran excitació. Lesinfermeres es contaven unes a altres, i ho contaven també als malalts, que el rus que estavahospitalitzat a la clínica era Trotski i que els seus enemics llençarien, d’un moment a un altre,dues bombes contra l’edifici. Amb tots aquells rumors es produí una atmosfera pocconvenient per a un sanatori. En vista d’açò, convinguí amb Krestinski traslladar-meimmediatament a l’ambaixada. El carrer en què estava situada la clínica fou acordonat per lapolicia. Dos automòbils plens de força policíaca donaren escorta al nostre.La versió oficial que se’m donà del cas fou, si fa o no fa, aquesta: una persona a qui esféu presa per estar en manejos i conspiracions monàrquics, denuncià al jutge encarregat372