la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiJo el mire a la boca, i li dic:-Sí, com si fos un formiguer, sap vostè?El cotxer es riu:-No té importància, aviat arribarem -i arria el cavall.A la nit següent el cotxer ha desaparegut amb la bèstia. A la finca hi ha gran alarma, ies reuneix una expedició de gent muntada, amb el meu germà major al capdavant, per a sortira donar caça al lladre. Ensella Mutz i vomita amenaces contra el bergant, dient que farà.-Primer, hauràs d’agafar-lo –li diu mon pare, amb cara ombrívola.Passen dos dies sense que tornen els perseguidors. El meu germà torna queixant-se dela boira, que li ha impedit descobrir el criminal De manera que aquell mosso jovial i alegreera un lladre de cavalls? Amb les dents tan blanques?M’atabuixa la febre i em rebolque en el llit. Em destorben els braços, les cames i elcap; sembla com si se m’unflaren i ensopegaren contra el sostre, contra la paret, i no hi hamanera d’alliberar-se d’aquests obstacles, perquè vénen de dins. Em dol la gola, em crema elcos. Ma mare em mira les angines, després ve mon pare i fa el mateix; semblen moltpreocupats, i acorden donar-me a la gola un toc amb nitrat d’argent.-Tinc por -diu la meua mare- que el xiquet no tinga la diftèria.-Si tingués la diftèria, a aquestes hores ja estaria llest.Vagament, m’adone que allò d’“estar llest” és ésser mort, com la meua germanaRososka. Però no se m’acut que puga referir-se a mi, i escolte la conversa tranquil·lament.Després de molt meditar-ho, decideixen emportar-me a Bobrínez. Ma mare, encara que no téres de devota, no es decideix a posar-se en viatge un dissabte camí de la ciutat.M’acompanya, doncs, Ivan Vassilievitx, i anem a parar a casa de Tatiana, la petita, que haviaestat servint amb nosaltres i que ara viu casada a la vila. Com no té xiquets, no hi ha perill decontagi. El doctor Txatunovski em mira la gola, em pren la temperatura i, com de costum, esreserva el diagnòstic. Tatiana em dóna, per a distraure’m, una botella buida, en l’interior de laqual està formada, amb tauletes i trossets de fusta, una església. Les cames i els braçosdeixaren d’aclaparar-me. Tornava a estar sa i bo. Quan ocorria açò? Poc abans de descobrir elcòmput del temps.La cosa succeí de la manera següent: El meu oncle Abraham, un vell egoista que nosolia dignar-se perdre una sola paraula amb els xiquets, em cridà en un moment de bonhumor, i em lpregunta:-Veiem, digues, sense pensar-ho: en quin any estem? Ah, no ho saps? L’any 1885.Repeteix-ho, i no ho oblides, que he de tornar a preguntar-t’ho.Jo no sabia què significava allò.34