la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicosa ocorria en una sessió del buró polític), encara que en realitat el tret es dirigia contraStalin:-A Iaroslavski? Però és que no coneixen vostès Iaroslavski? Home, açò és per a ferriure a qualsevol! Com diables volen vostès que aquest home dirigisca aqueixa campanya?Etc.La violència que Lenin posava en aquelles paraules podria semblar excessiva aqualsevol que no estigués en antecedents. Però no es tractava exclusivament de Iaroslavski, aqui Lenin no podia veure; es tractava de la direcció del partit. Episodis d’aquests els hi haviaa dotzenes.En realitat, pot dir-se que Stalin, des que entrà en contacte immediat amb ell, que fouprincipalment després del moviment d’octubre, es mantingué sempre en una tendència prouagusada, encara que pudorosa hipòcritament, d’oposició contra Lenin. Donades les seuesambicions, grans i farcides d’enveja, Stalin havia de sentir per força i a cada pas, la seuainsignificança moral i intel·lectual. Era evident que feia esforços per apropar-se a mi. Jo triguíen adonar-me que pugnava per entrar amb mi en relacions quasi familiars. Em repel·lia, peraquelles qualitats que més tard, iniciada ja la franca decadència, havien d’ésser la seua força:la mesquinesa de les seues mires, l’empirisme, la tosquedat psicològica i aquell especialcinisme de petit burgès a qui el marxisme ha alliberat de molts prejudicis, però sense assolirsubstituir-los per un sistema ideològic ben digerit i compenetrat amb la psicologia personal.Jutjant per observacions aïllades, que en aquell moment em semblaren casuals i senseimportància, però que en realitat la tenien, comprenguí que Stalin esperava trobar en mi unsuport contra la pressió, per a ell insuportable, que Lenin exercia. Davant cada una d’aquellestemptatives, jo instintivament feia un pas enrere i el deixava de banda. Tal vegada estiga acíl’arrel d’aquella hostilitat freda, al principi covarda i solapada, que Stalin anà concebentcontra mi. Gradualment, d’acord amb un pla sistemàtic, anava reunint en torn seu lespersones afins a ell com a tipus psicològics, als simples, els que vivien a la bona de Déu,sense intuïcions ni sospites, i tots els ofesos i humiliats. I, per cert, que cap de les trescategories d’homes escassejava.És indubtable que per a Lenin era més còmode, en molts dels assumptes corrents,encomanar-se a Stalin, Zinoviev o Kamenev, que dirigir-se a mi. Lenin, atent sempre a nomalgastar el temps propi ni l’aliè, procurava constantment reduir al mínimum el desgast deforces necessari per a vèncer els fregaments interns. Jo tenia les meues opinions, els meusmètodes de treball, la meua manera personal d’executar els acords presos. Lenin ho sabia desobra i ho respectava. Precisament per açò havia de saber de sobra que jo no era el mésadequat per a assumir certs encàrrecs. Quan necessitava ajudes purament mecàniques per aportar a terme els seus plans, procurava encomanar-se a altres. Açò, en certs moments,sobretot en aquells en què jo em trobava distanciat de Lenin per alguna divergència, podiadespertar en els seus auxiliars la impressió que tenia més confiança en ells que no en mi. Aixís’explica que Lenin, designés Rikov i Tsiurupa com a substituts seus en la presidència delConsell de Comissaris del Poble, i en defecte d’ells, a Kamenev. A mi, aquesta designació emsemblava encertada. Lenin necessitava auxiliars pràctics i submisos. Aquell no era un càrrecper a mi, i havia d’estar-li agraït que no m’hagués posat en el tràngol d’ocupar-lo. Mai sem’acudí interpretar-ho com un acte de desconfiança, sinó al contrari, com una prova, resofensiva ni de bon tros, de l’estimació en què tenia el meu caràcter i les nostres mútuesrelacions.338