la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiprimer pla, dins de les preocupacions del país, els problemes de l’economia, als que, unavegada liquidada la guerra, consagrí molt més temps i atenció que no a les qüestions militars.Al maig de 1925 fui nomenat president del Comitè de Concessions, cap de lesexplotacions electrotècniques, i president de la direcció cientificotècnica de la indústria. Capnexe unia aquests tres càrrecs entre si. L’elecció per a ocupar els tres havia recaigut sobre misense que jo m’assabentés, per una intriga, en la que especials consideracions es tingueren encompte: es tractava d’aïllar-me del partit, d’aclaparar-me de treball quotidià, de tenir-me benvigilat, etc. Tanmateix estar-ne convençut, fiu un esforç conscienciós per posar-me al correntdels nous treballs que se m’encomanaven. Una vegada que em fiu càrrec dels tres llocs, aliensels tres completament a la meua formació, no tinguí temps lliure per a res. Els que mésm’interessaven eren els instituts cientificotècnics, que havien cobrat gran desenvolupamenten els soviets, gràcies al règim de centralització de la indústria. Em dediquí a visitar tots elslaboratoris que poguí, a assistir amb la major atenció als experiments, a escoltar lesexplicacions dels millors especialistes, i, en les hores lliures, em posí a estudiar llibres dequímica i hidrodinàmica, la qual cosa em feia la sensació de compartir a mitges les tasquesadministratives amb els afanys d’un estudiant. No en va en els meus anys mossos havia estatla meua intenció abraçar la carrera fisicomatemàtica. Els problemes de les ciències naturals ila tecnologia em mantenien apartat quasi en absolut de la política. Com a cap del’administració electrotècnica, havia de visitar les estacions elèctriques en construcció i fiu,entre d’altres, un viatge al Dnièper, on s’estaven executant en gran escala els treballs per a lafutura central. Dos barquers em menaren, en una barca de pescadors, fins a l’altra vora delcanal, pel vell camí dels cosacs de Saporoga. Allò tenia, per descomptat, un caràctermerament esportiu. Però, l’obra que s’estava construint en el Dnièper despertà en mi uninterès molt gran, tant en l’aspecte econòmic com des del punt de vista tècnic. Per tal de ferbé els càlculs de la central elèctrica que es projectava, demaní un informe a diversos tècnicsnord-americans, que després fou completat amb un altre que forniren els alemanys. La meuapreocupació era posar el nou càrrec a to amb els problemes que ens plantejava l’economia,procurant també temperar-lo a les qüestions fonamentals del socialisme. Lluitant contral’enfocament nèciament nacional amb què alguns veien les qüestions (per entendre queRússia tenia la situació d’aïllament i els mitjans de subsistència necessaris per a bastar-se a simateixa, podent, doncs, ésser “independent”), em posí a establir un sistema de coeficientscomparatius entre la nostra economia i l’economia mundial. No hi havia altre remei queprocurar orientar-se en el panorama del mercat universal, la situació del qual havia dedeterminar així mateix les funcions d’importació i exportació en la política de concessions.En el fons, aquest problema dels coeficients comparatius, que neix de reconèixer lasuperioritat de les forces mundials de producció sobre les fonts de la riquesa nacional, era uncolp assestat contra la teoria reaccionària del “socialisme en un sol país”. Jo procurava dirconferències i escriure llibres i fullets desenrotllant les experiències que em brindava aquellanova classe de treballs. Els meus adversaris no volgueren (ni podien) acceptar la batalla enaquest terreny. Des del seu punt de vista, la interpretació era aquesta: Trotski s’ha conquerituna nova plataforma de lluita. La direcció administrativa dels assumptes electrotècnics i delsinstituts científics, els portava ara quasi tan preocupats com abans el Comissariat de Guerra il’Exèrcit Roig. L’aparell burocràtic stalinista seguia estalonant-me. I no podia donar pas enels meus treballs sense despertar immediatament una d’aquelles complicades intrigues que esdesenrotllaven entre bastidors. Ni podia tampoc treure una conclusió teòrica en els meusestudis, que no acabés nodrint, en aquells cervells ignorants, la mitologia del “trotskisme”. Escomençà a teixir una xarxa d’obstacles que venien a lligar-me de peus i mans en la gestió delscàrrecs que se m’assignaren. No exagere si dic que una gran part de la tasca i de la iniciativad’Stalin i del seu còmplice Molotov no tenia més finalitat que sabotejar sistemàticament els368