la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiLa persona de Bebel encarnava el procés ascensional, lent i obstinat, de la nova classe.Aquell vell sec semblava fet tot ell d’una pacient però indomable voluntat, concentrada sobreun únic objectiu. En els seus pensaments, en els seus discursos, en els seus articles, Bebel nomalgastava una sola energia espiritual que no estigués posada directament al servei d’un fipràctic. I açò, era el que donava una especial bellesa i patetisme a la seua personalitatpolítica. Bebel personificava aqueixa classe que només pot dedicar a l’estudi les hores lliures,que sap allò que significa cada minut i s’assimila allò que li és rigorosament imprescindible.Figura humana incomparable la seua! Bebel morí durant la conferència de la pau de Bucarest,entre la guerra dels Balcans i la guerra mundial. Sabí de la notícia a l’estació de Ploisti, aRomania. Semblava impossible. No podia hom fer-se a la idea de Bebel mort. Què seria senseell de la socialdemocràcia? Recordí les paraules de Ledebour, que descrivia la vida interiordel partit socialdemòcrata alemany en aquests termes: “Un vint per cent de radicals, un trentaper cent d’oportunistes; la resta, vota amb Bebel.”Bebel havia escollit per a successor seu Haase. Al vell li atreia sens dubte l’idealismed’aquest, que no era aqueix ampli idealisme revolucionari, desconegut per a Haase, sinó unidealisme mesquí, personal, quotidià, que es revelava per exemple en renunciar a un granbufet d’advocat en Konigsberg per a consagrar-se completament al partit. Bebel (amb gransorpresa dels revolucionaris russos) ressaltà aquest sacrifici, no molt heroic certament, en elseu discurs davant el congrés del partit, crec que en Jena, en recomanar calorosament Haaseper al lloc de vicepresident del comitè central. Jo tinguí ocasió de conèixer Haase prou bé.Férem junts un petit viatge per Alemanya, després d’un congrés, i visitàrem junts la ciutat deNuremberg. Haase, que en les seues relacions personals era un home delicat i atent, fousempre en política, fins al final, l’única cosa que podia ésser, per llei de naturalesa: unahonorable mediocritat, un demòcrata provincià sense temperament revolucionari ni horitzóteòric. En matèria de filosofia es deia, amb un poc de vergonya, kantià. Era un d’aqueixoshomes que, col·locats davant una situació crítica, procuren defugir les decisions irrevocables,i s’acullen a les solucions a mitges i al recurs de l’espera. Per això no em meravellà que elsindependents, en produir-se l’escissió, en feren el seu cabdill.Com de distint home era Carles Liebknecht! Li coneguí i tractí durant molts anys,encara que només ens vèiem molt de tard en tard. La casa de Liebknecht era el quartergeneral dels emigrats russos a Berlín. Sempre que calgués aixecar una veu de protesta contraels serveis de lacai prestats per la policia alemanya al tsarisme, acudíem abans que a ningú aLiebknecht, el qual s’encarregava de trucar a totes les portes i a tots els caps. Tot i la seuaformació marxista, Liebknecht no era un teòric. Era un home d’acció. Tenia un temperamentimpulsiu, apassionat, prest al sacrifici, una gran intuïció política, instint per a les masses i elsfets i un incomparable valor i esperit d’iniciativa. Era un revolucionari de cos sencer. Per aixòse sentí tota la vida un poc estrany entre la socialdemocràcia alemanya, on imperava aquellapobra complaença burocràtica i aquell esperit disposat sempre a batre’s en retirada al menorpretext. Quants de filisteus i estúpids viu mirar-lo irònicament de dalt a baix!Al congrés socialdemòcrata de Jena, de l’any 1911, em proposaren, a instància deLiebknecht, perquè parlés sobre els abusos del règim tsarista a Finlàndia. Però abans quem’arribés el torn es rebé la notícia telegràfica que havia estat assassinat en Kiev Stolypin.Bebel em sotmeté de seguida a un interrogatori: Què significava aquell atemptat? Què partitpodia assumir-ne la responsabilitat? Em féu observar si de cas la meua intervenció en el debatno atrauria sobre mi l’atenció, poc grata, de la policia alemanya.158