la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-No té vostè res a dir-me?-Sí... –li contestí, amb la mirada baixa.-I qui és ella?...Però la llengua no volia obeir-me. Em demanà que li digués tan sols la primera lletra.Açò no costava cap treball. La germana major es deia Ana, la petita Berta. La lletra queapuntaren els meus llavis no fou la primera de l’alfabet, sinó la segona.-Bé? -repetí la xica, visiblement decebuda. Allí acabà la conversa.L’endemà aní, com tots els dies, a casa Kostia i travessí, com de costum, el llargcorredor del tercer pis que separava els dos habitatges. Des de l’escala viu ja les duesgermanes assegudes amb sa mare a la galeria, davant de la porta. I pocs metres abansd’arribar al grup, sentí clavades en mi, com agulles, les seues mirades. La petita, en comptede somriure com les altres dues, girava els ulls amb una expressió de terrible indiferència. Nonecessitava més, per a convèncer-me que el meu secret havia estat burlat. La mare i lagermana major em saludaren amb un gest que volia dir quelcom així com açò: “Vaja, vaja,jovenet, que ja sabem el que hi ha de sota de tanta serietat!” La petita m’allargà la mà morta,sense mirar-me a la cara ni estretir la meua. Tenia davant quasi tota la galeria i el llargcorredor, que haguí de recórrer sota les mirades torturadores de les tres dones, que semblavenenastar la meua esquena com agulles. En vista d’aquella traïció imperdonable, decidí trencarper complet amb tota aquesta gent i no tornar a visitar-les, oblidant-les i esborrant-les persempre del meu cor. Les vacances, que no trigaren en començar, m’ajudaren a portar aquestadecisió a la pràctica.Inesperadament per a mi, un dia resultà que era miop. Em portaren a un oculista, il’oculista em receptà ulleres. No crega hom que aquest esdeveniment m’entristí gens ni mica;ben al contrari, doncs que les ulleres em donaven, al meu entendre, gran importància, i jaassaboria, anticipant-me als fets, la gran sensació que havia de causar a l’aldea quan m’hipresentés amb el meu nou aparell. Però mon pare no pogué suportar-ho. Per a ell, les ulleresno eren més que luxe i petulància, i categòricament m’exigí que en prescindís. En vam’esforcí en convèncer-lo que en classe no assolia a distingir les lletres de la pissarra ni alcarrer podia llegir els rètols de les botigues. A l’aldea únicament podia posar-me-les quan ellno em veiaNo obstant això, durant aquestes temporades de vacances, em sentia més valent,animat i emprenedor. A penes aixafar el poble, em desposseïa automàticament de ladisciplina de la ciutat. Molts matins, tot sol, me n’anava a cavall fins a Bobrínez, i tornava enfosquejar. Eren 50 quilòmetres de camí. Ací, a la vila, podia passejar-me tranquil·lament ambles meues ulleres, donant-me aires de gran importància. En Bobrinez no hi havia més que unaescola municipal graduada. El gimnàs més pròxim era el de Ielisavetgrad, que estava a 50quilòmetres d’allí. En canvi, hi havia un gimnàs femení amb quatre cursos. Durant el curs, lesxiques badoquejaven amb els alumnes de l’escola graduada. Però a l’estiu es canviaven lestornes, perquè tornaven de vacances, triomfant per la brillantor dels seus uniformes i la finordels seus modals, els estudiants de l’institut de Ielisavetgrad que deixaven en l’ombra els del’escola. Regnava un antagonisme cruel. Els xics de l’escola, ofesos, formaven petitsescamots, en què, a vegades, a més del pal i la pedra, sortia l’arma blanca. Un dia, estava jo50