la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-El corrent va per dins –em contestà la senyora-. Els filferros són una espècie detubets que porten per dins el corrent.També açò s’entenia. Per algun temps, em quedí tranquil. Allò dels fluidselectromagnètics dels que, anys més tard, havia de parlar-nos-en el professor de física, emsemblà prou menys fàcil de comprendre.LA MEUA FAMÍLIAEls meus pares, de caràcter tan distint, es portaven prou bé, encara que en una vida detragí com la seua no hi podia mancar, naturalment, alguna que altra desavinença. Ma maredescendia d’una d’aqueixes modestes famílies burgeses de les ciutats que miren amb desdenyels pobletans de mans encallides. En els seus anys mossos, mon pare havia estat un homebell, esvelt, de rostre enèrgic i viril. A força d’estalvis, assolí reunir alguns diners, amb elsque més tard adquirí la finca de Ianovka. La seua dona, trasplantada de sobte de la capitalprovinciana a l’estepa, trigà en adaptar-se a les dures condicions de la vida del camp, fins ques’hi lliurà completament, per a no deixar ja, en prop de quaranta-cinc anys afanyosos, el joudel treball. Dels vuit fills que tingué només en visqueren quatre. Jo era el cinquè. Quatremoriren de xiquets, uns de la diftèria, d’altres de l’escarlatina, inadvertits quasi, com els quequedàvem. La terra, el bestiar, el molí, la recol·lecció, absorbien totes les energies ipreocupacions d’aquella casa. Les estacions se succeïen, i la rotació de les feines no deixavatemps ni humor per a emprar-los en la vida de família. Allí no hi havia (no les hi hagué,almenys, en els primers anys) carícies ni tendreses. Però entre els meus pares regnava aqueixaprofunda unió que fa la comunitat en el treball.-Dóna-li a ta mare una cadira -solia dir-nos mon pare, tan aviat com aquella apareixiaal llindar, de tornada del molí, tota coberta de farina.-Prepara de pressa el samovar, Maska! -ordenava ella, a penes entrava a casa- que tonpare arribarà d’un moment a un altre.Els dos sabien bé el que era estar treballant del matí a la nit i tornar a casa exhauritsper la fatiga.Mon pare era, indubtablement, superior a ma mare, el mateix en intel·ligència que encaràcter. Era més profund, més ponderat, més sociable. Tenia un colp de vistasorprenentment precís, igual per a les coses que per a les persones. En els primers anyssobretot, en ma casa es compraven molt poques coses, perquè s’hi coneixia el valor delsdiners; però mon pare sabia sempre allò que comprava. El mateix donava que es tractés deteles, de barrets o de sabates, que d’un cavall o una màquina; encertava sempre en escollirallò que era bo.-No cregues que ame els diners -solia dir-me anys més tard, disculpant-se del seuesperit estalviador-, allò que no m’agrada és veure’m en mancança.22