la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiA MOSCOUDesprés de signada la pau de Brest-Litovsk, perdia tota la seua importància política lameua sortida del Comissariat d’Assumptes Estrangers. Txitxerin, que havia tornat deLondres, ocupà la vacant que jo deixava. A Txitxerin el coneixia d’antic. Era un funcionaridiplomàtic que durant la primera revolució es passà a les files de la socialdemocràcia amb elcaràcter de menxevic, consagrant-se completament als “grups d’ajuda” del partit enl’estranger. En esclatar la guerra adoptà una posició radicalment patriòtica, que intentàsostenir en una sèrie nombrosa de lletres escrites des de Londres. D’aquestes lletres, una odos foren dirigides a mi. No obstant això, es passà als internacionalistes amb relativa rapidesai fou un dels col·laboradors actius del Nastxe Slovo que redactàvem a París. Finalment, acabàamb els seus ossos en una presó anglesa. Reclamí perquè fos alliberat. Com les negociacionses dilataven, amenací de prendre represàlies contra els anglesos.“No pot negar-se [escriu l’ambaixador anglès Buchanan el seu diari] els arguments deTrotski contenen, al capdavall, una part de veritat, perquè si nosaltres ens creiem autoritzats aempresonar ciutadans russos per fer propaganda pacifista en un país que desitja prosseguir laguerra, el mateix dret té ell a detenir els súbdits britànics que propaguen la continuació de laguerra en un país que vol la pau.”Txitxerin fou alliberat i tornà a Moscou molt oportunament. Confií en les seues mansel timó diplomàtic, amb un sospir de satisfacció. No torní a presentar-me al Comissariat. Detant en tant, Txitxerin em trucava per telèfon per a assessorar-se. Fins al dia 13 de març no esnotificà la meua sortida del Comissariat d’Assumptes Estrangers, coincidint amb la meuadesignació per al Comissariat de Guerra i per a la Presidència del Consell Superior de Guerra,que s’acabava de crear a iniciativa meua.Lenin assolia d’aquesta manera, indirectament, allò que pretenia. S’aprofità de quèproposí dimitir a propòsit de les diferències d’opinió sorgides respecte a la pau de Brest-Litovsk per a portar a la pràctica la seua primitiva idea, adaptada a les noves circumstàncies.Com els nostres enemics havien passat ja de les conspiracions a l’aixecament de fronts delluita i d’un exèrcit, Lenin volgué que em posés al capdavant dels assumptes militars. Ara,s’havia guanyat l’adhesió de Sverdlov. Intentí contradir, però Lenin em replicà: “A qui, si no,vol vostè que posem al capdavant d’aqueix càrrec, diga’m vostè?” Reflexioní, i no tinguí altreremei que acceptar-hi.Estava jo realment preparat per a la campanya militar? Evidentment, no. Ni tan solshavia servit en temps en l’exèrcit dels tsars. Els anys de milícia haguí de passar-los a la presó,en el desterrament i l’emigració. El tribunal que em jutjà, l’any de 1906, em condemnà a lapèrdua de tots els drets civils i militars. Havia tingut ocasió d’estudiar de prop els assumptesdel militarisme durant la guerra dels Balcans a la que assistí durant alguns mesos des deSèrbia, Bulgària i Romania. Però el meu criteri d’aleshores era un criteri de política general, ino purament militar. La guerra mundial que després esclatà, posà al nu i davant dels ulls detothom, dels meus entre d’altres, aquests problemes militaristes. Els articles diaris del NastxeSlovo i la col·laboració per al Kievskaia Mysl, m’obligaven a ordenar sistemàticament totesaquelles notícies i observacions noves. No obstant això, nosaltres vèiem la guerra,principalment, com una continuació de la política, i l’exèrcit com a instrument seu. Elsproblemes militars de tècnica i organització, no havien passat encara a primer pla. En canvi,m’interessava extraordinàriament la psicologia de l’exèrcit (la psicologia dels quarters, de lestrinxeres, de les batalles, dels hospitals) i açò havia de prestar-me, més tard, grans serveis.248