la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiveiés. En canvi, mon pare em tractava com si res hagués ocorregut. Fins a uns quants diesdesprés, tornant del camp, després d’una jornada abrasadora, i seient a descansar en el frescvestíbul de la casa, no féu la menor referència a allò que havia passat.-Vejam –em digué, en presència de ma mare-; explica’m com vas xiular al director.Fou així, ficant dos dits a la boca? -i alhora que ho feia, es tirava a riure.Ma mare, sorpresa, passejava la vista d’un a l’altre, i en la seua cara, el somriurelluitava amb la indignació: ¿com era possible parlar amb tal lleugeresa de coses tan terribles?Però mon pare no desistia en el seu interès:-Vinga, xicot, digues com li xiulares -i reia cada vegada amb més ganes.Malgrat de com estava d’afligit, li complaïa, evidentment, pensar que el seu fill,indiferent a la seua jerarquia, perquè no en va era el primer deixeble de la classe, s’haguésatrevit a xiular-li al director de l’institut. Fou inútil que m’esforcés a convèncer-lo que nohavíem xiulat, sinó simplement brunzit, i sense grans extrems d’audàcia. Mon pares’entossudeix a sortir-se’n amb la seua. I, al final, va acabar tot en què ma mare es posà aplorar.Durant l’estiu, a penes agafí un llibre ni em preocupí de preparar els exàmens. Allòque havia passat em llevà per a una temporada el gust vers l’estudi. Passí un estiudesassossegat, disputant i irritant-me a cada moment, i em torní a Odessa dues setmanesabans de començar els exàmens. Tampoc, però, a la ciutat sentia grans desitjos d’estudiar.Preparí gelosament l’examen de francès, però Burnand es limità a fer-me unes quantespreguntes superficials. Els altres professors feren el mateix, i fui admès en el tercer curs. Acítorní a trobar-me amb la majoria dels companys, dels quals uns m’havien traït, d’altresdefensat i altres abandonat en caut silenci. El record del que havia passat fou, durant molt detemps, norma d’amistats i antipaties. Hi havia molts a qui no parlava ni saludava, i en canvi,em sentia íntimament compenetrat amb els que m’havien recolzat en els moments difícils.Fou, en certa manera, la meua primera experiència política. Aquells tres grups quecristal·litzaren al voltant de l’episodi estudiantil: els espietes i envejosos d’una banda, i d’unaaltra els amics, braus i nobles, i, surant entre els dos, la massa neutral dels vacil·lants iindecisos, no es diferenciaven gran cosa del que després havia d’ensopegar-me repetidamenten la vida, davall les més diverses circumstàncies.Els carrers estaven encara cobertes de neu, però començava a anar-se’n el fred. Lesteulades, els arbres i els teuladins, respiraven ja primavera. L’alumne del quart curs del’Institut de Sant Pau marxava camí de casa, agafant amb la mà, contra totes les regles de laconveniència, una de les corretges de la motxilla, que tenia trencada la sivella. El llarg abric lipesava ja sobre el cos, lleugerament suat. A més, el xicot sentia avui una vaga nostàlgia. Hoveia tot i es veia a si mateix banyat en una llum nova. El sol primaveral li deia que hi havia enel món quelcom immensament més gran i misteriós que les classes i l’inspector i aquellamotxilla que li ballava sobre l’esquena, més gran que l’estudi i els escacs i el berenar i fins itot que les lectures i el teatre i la vida de cada dia. I la nostàlgia d’alguna cosa ignorada iimperiosa que s’alça sobre l’home, qui vullga que siga, s’apoderava avui de tot l’ésser delxicot, li calava els ossos i despertava al seu interior una sensació dolorosa i dolçad’exhauriment.62