la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiEl dia 29 d’octubre corrien per la ciutat, amb gran insistència, rumors que els “CentNegres” estaven preparant un pogrom. Els delegats, que acudien directament de les fàbriquesa la sessió del soviet, ensenyaven des d’alt de la tribuna les armes amb què venien proveïtscontra els provocadors. Se’ls veia brandar tota mena d’instruments: navalles, claus, punyals,porres; però els seus gestos eren més bé d’alegria que de preocupació; en l’ambient flotavenels acudits i les bromes. Creien, sens dubte, que el mer fet de disposar-se a rebutjar l’atacbastava per a donar per complida la seua missió. La majoria no estava encara penetrada quela lluita era a vida o mort. Ni ho comprengueren fins a arribar les jornades de desembre.A la nit del 3 de desembre, el soviet de Sant Petersburg es veié assetjat per les tropes.Foren copades totes les entrades i sortides de l’edifici. Des d’alt de la tribuna en què estavareunit el Comitè Executiu deliberant, cridí a la sala, on s’apinyaven centenars de delegats:-Ni fer resistència ni lliurar les armes a l’enemic!Em referia a les armes de mà, als revòlvers. Els obrers congregats a la sala desessions, encerclada per tropes de la guàrdia de cavalleria i d’artilleria, començaren ainutilitzar destrament les seues armes, el màuser contra la browing, la browing contra elmàuser. Açò ja no tenia l’aire de broma i de joc del 29 d’octubre. Aquells esclafits i aquellestrèpit del metall en trencar-se eren l’esmussar de dents del proletariat, que per primeravegada comprenia, i ho comprenia plenament, que per a fer mossegar la pols l’enemic caliaun esforç molt major, més potent i despietat.El triomf a mitges de la vaga d’octubre tingué per a mi, a banda de la seuaimportància política, una significació teòrica immensa. No havia estat el movimentd’oposició de la burgesia liberal, ni l’aixecament elemental dels camperols, ni els actes deterrorisme dels intel·lectuals, sinó la vaga obrera, la que, per primera vegada en la història,havia assolit que el tsarisme fiqués els genolls en terra. Després d’allò, ja no podia dubtar-se,perquè era un fet indiscutible, de l’hegemonia revolucionària del proletariat. Jo veia clar quela teoria de la revolució permanent havia resistit la primera prova. La revolució obria,nítidament, davant el proletari les perspectives de la conquesta del poder. Els anys de reaccióque sobrevingueren aviat, no aconseguiren desallotjar-me d’aquesta posició conquerida. Delsfets russos, però, es podien treure també, i jo les traguí, conclusions d’interès per als païsosoccidentals. Si en un país com Rússia el proletariat, en plena joventut, tenia tal poder, quinano seria la seua força revolucionària en les nacions de major progrés?Amb aqueixa inexactitud i negligència que el caracteritza, Lunatxarski preteniadefinir, anys més tard, la meua concepció revolucionària de la manera següent : “El camaradaTrotski sostenia [en 1905] el punt de vista que ambdues revolucions [la burgesa i lasocialista], encara que no coincidisquen en absolut, estan de tal manera lligades, que es potparlar d’una revolució permanent. Una vegada que la part russa de la humanitat, i amb ella laresta del món, entre en el període revolucionari per una sacsada política burgesa, no podràsortir-hi fins que es consumisca i remate la revolució social. No pot negar-se que el camaradaTrotski, en exposar aquestes idees, demostrava tenir una gran agudesa de visió, encara ques’equivoqués en quinze anys.”És la mateixa equivocació que havia de llençar-me també en cara Radek, corrent eltemps, però la coincidència no la fa guanyar en profunditat. Totes les nostres perspectives ireivindicacions de l’any 1905 comptaven amb el triomf de la revolució, i no amb la seuaderrota. No assolírem implantar la república ni el nou règim agrari, ni la jornada de vuit134