la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskisetmanes. En aquells temps, rebre una lletra era un esdeveniment, i rebre un telegrama nodiguem-ne, una catàstrofe.M’havien assegurat que els telegrames anaven per un filferro, però jo veia pels meuspropis ulls que el despatx el portava de Bobrinez un ordinari a cavall, a qui li donaven pelservei dos rubles i cinquanta copecs. Els telegrames eren paperets amb unes quantes paraulesescrites a llapis. Com havia de passar allò pel filferro empentat pel vent? És per electricitat,m’explicaren. Però l’explicació ho feia encara més fosc. El meu oncle Abraham s’esforçà undia en aclarir-me el misteri.-Mira, pel filferro passa un corrent i marca signes en una cinta de paper. A veure,repeteix-ho!-El corrent -torne a dir jo- passa pel filferro i marca signes en una cinta paper.-Entès?-Entès... Però, llavors, d’on surt la lletra? -li preguntí, amb el pensament posat en elpaperet blau del telegrama.-La lletra ve a banda, em contestà l’oncle.Jo no m’explicava per a què el corrent, si la “lletra” havia de portar-la un propi acavall. El meu oncle començà a enutjar-se i a cridar.-Deixa estar la lletra, xiquet. Estic explicant-li el telegrama, i ell torna que torna ambla lletra!I el misteri romangué sense aclarir.Recorde que teníem a casa de visita una senyora jove de Bobrinez, Polina Petrovna,amb uns grans pendents i un floc de cabell que li queia sobre el front. Ma mare l’acompanyàen el seu viatge de tornada a la vila i em portà amb ella. En girar l’alt, com a unes onzeverstes de l’aldea, veiérem els pals del telègraf i els filferros començaren a brunzir.-Com es posa un telegrama? -li preguntí a ma mare.-Pregunta-li-ho a Polina Petrovna; ella t’ho dirà –em contestà ma mare, un tantperplexa.Heus aquí l’explicació de Polina:-Els signes que apareixen en la cinta representen lletres, el telegrafista les escriu en unpaper i el repartidor, a cavall, el porta al punt de destí.Açò ja s’entenia.-I per on va el corrent, que no es veu? -torní a preguntar, apuntant cap als fils.21