la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicampanya no admetia presses, sinó que reclamava un treball seriós i reposat. Mentre, Lenin,que mantenia assídua correspondència amb l’organització de Sàmara, m’exhortava a quèsortís com més aviat millor a l’estranger. Claire m’equipà amb els diners necessaris per alviatge i instruccions per a passar la frontera austríaca pels voltants de Kamenez-Podolsk.La cadena d’aventures, més còmiques que tràgiques, començà a l’estació de Sàmara,en prendre el tren. Per a no presentar-me al gendarme per segona vegada, decidí entrar al’andana en l’últim minut, quan el tren estigués a punt de sortir. L’estudiant Soloviev, un delsactuals directors del sindicat del petroli, era l’encarregat de reservar-me el lloc i esperar-meamb la maleta. Fent temps fins a l’hora de sortida del tren, me n’aní tranquil·lament a passejara un camp, a curta distància de l’estació, i estava mirant el rellotge, quan de sobte escolte elsegon senyal per a la sortida. M’adoní que m’havien informat mal sobre l’hora i arranquí acórrer tot el que poguí. Soloviev, que m’havia estat esperant conscienciosament, saltà delvagó amb la maleta a la mà quan ja el tren estava en moviment i es veié assetjatimmediatament pels gendarmes de servei i els empleats de l’estació. Però en aquell momentveieren venir un viatger panteixant que es llençava al tren en marxa, i aquest viatger, que erajo, desvià l’atenció de l’altre. I l’atestat amb què havien amenaçat l’estudiant es dissolgué enles burles cruels de què haguérem d’ésser víctimes els dos.Fins a arribar a la zona fronterera tot marxà bé. Un policia em demanà en l’últimaestació el passaport. I quina no fou la meua sorpresa quan viu que no posava el menorinconvenient a aquell document fabricat per mi! Resultà que l’encarregat de guiar-me per apassar ocultament la frontera era un estudiant de batxillerat. Avui és un químic prestigiós queestà al capdavant d’un institut científic de la República dels Soviets. Les simpaties delbatxiller estaven de banda dels socialrevolucionaris. Quan s’assabentà que jo pertanyia al’organització d’Iskra prengué un to terrible i sever d’acusació:-Ignora vostè potser que, en els seus últims números, Iskra ataca vergonyosament elterrorisme?Ja em disposava a entrar en una discussió doctrinal, quan el batxiller, muntant encòlera, hi agregà aquestes paraules:-No serè jo el que l’ajude a vostè a passar la frontera!Aquest argument, pel que tenia d’expeditiu, em deixà estupefacte. I no obstant això,era perfectament conseqüent. Quinze anys més tard ens calgué arrencar el poder alssocialrevolucionaris amb les armes a la mà. Però en aquell moment, confesse que no estavacom per a pensar en perspectives històriques. Intentí convèncer-lo que no era lògic quevolgués fer-me a mi responsable dels articles d’Iskra i declarí, com a rematada, que no fariaun pas mentre no tingués un guia. Per fi, el batxiller s’ablaní.-Està bé -digué-, però faça vostè saber-los que és l’última vegada.Em portà a passar la nit a l’habitació d’un viatjant de comerç, solter, l’amo de la qual,segons em digué, no estaria de tornada fins a l’endemà. Em recorde confusament quehaguérem d’entrar a l’habitació, que estava tancada, saltant per una finestra. A la nit, quanmenys ho esperava, em despertà una llum i viu inclinat sobre el llit, contemplant-me, unhomenet petit i insignificant amb un barret dur en el cap, una ciri a la mà i en l’altra un bastó.Des del sostre descendia cap a mi una gran taca d’ombra coronada per un bolet gegantí.104