la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiAquell mes de Sviask fou un mes pletòric d’episodis sensacionals. Tots els dies haviade passar quelcom. I ni les nits transcorrien, moltes vegades, en completa pau. Era la primeravegada que assistia, en tan íntim contacte, a la guerra. Una guerra petita, perquè de la nostrabanda no lluitarien més que uns 25.000 a 30.000 homes, però que únicament es diferenciavade les guerres grans per la seua escala. Era quelcom així com un model vivent de guerra. Peraixò precisament despertava una sensació tan immediata, amb totes les seues sorpreses ivacil·lacions. Aquella guerra diminuta fou, per a nosaltres, una gran escola.Mentre, la situació, als voltants de Kazan, s’havia transformat fins a tal punt que no hihavia qui la reconegués. Aquells destacaments tan diversos i amuntonats, anaren fonent-sefins a formar un exèrcit regular. Als seus quadres s’incorporaren els obrers comunistesvinguts de Petrograd, de Moscou i altres llocs. Els regiments es consolidaven i aceraven. Elscomissaris posats al capdavant dels destacaments, cobraven tota la importància de cabdillsrevolucionaris, representants directes de la dictadura. Els consells de guerra feien veure a lestropes que una revolució, quan es troba en tràngol de mort, reclama de tots els més fortssacrificis. Combinant hàbilment l’agitació, l’organització, l’exemple revolucionari i lesrepresàlies, assolírem que en unes quantes setmanes que canviés la faç de la situació. Aquellamassa vacil·lant, incapaç de resistir i presta a la dispersió al menor pretext, anà convertint-seen un vertader exèrcit. La nostra artilleria començà a dominar. La nostra flotilla féu seu el riu.Els nostres avions es feren els amos de l’aire. Ara sí era veritat que ja no dubtava queentraríem a Kazan. I, de sobte, heus aquí que el dia 1er de setembre rebí de Moscou aquesttelegrama xifrat: “Vine immediatament. Ílitx ferit. S’ignora grau de gravetat. Tranquil·litatabsoluta. 31. 8. 1918. Sverdlov.” Sortí sense demora cap a Moscou. La moral, entre elselements del partit, era entelada i ombrívola, però semblava incommovible. La millorexpressió d’aquesta incommovibilitat era el mateix Sverdlov. Els metges asseguraren que lavida de Lenin no corria el menor perill i que aviat tornaria a estar sa. Reanimí el partitparlant-li dels triomfs que ens esperaven al front oriental i retorní immediatament a Sviask. Eldia 10 de setembre entraven les nostres tropes a Kazan. Als dos dies, el Primer Exèrcit,immediat al nostre, prenia Simbirsk. La notícia no ens sorprengué. El comandant del primerexèrcit Tukhatxevski, ens havia promès que entraria en Simbirsk, a tot trigar, el dia 12 desetembre. M’informà de la presa de la ciutat pel telegrama següent: “Executada ordre. PresaSimbirsk.” A poc a poc, també Lenin anava recobrant la salut. Ens posà un telegrama moltentusiasta de salutació. La situació millorava en tota la línia.De dirigir les operacions del Cinquè Exèrcit estava encarregat Ivan Nikititx Smirnov.Aquest fet fou d’una importància immensa. Smirnov era el tipus més acabat i complet derevolucionari. Un home que s’havia llençat al front de combat feia més de trenta anys, senseconèixer ni cercar des d’aleshores relleu. Durant els anys més ombrívols de la reacció,Smirnov continuava sondejant per camins subterranis i no es desanimava perquè els volaren,sinó que tornava a començar de nou. Ivan Nikititx fou sempre un gran complidor del deure,que és el punt en què es troben el bon soldat i el revolucionari i precisament el que fa queaquest puga ésser un soldat excel·lent. Només obeint la seua mateixa naturalesa, Smirnovdonava a tothom exemple de fermesa i de valor, sense aqueixa aspror que sol acompanyaraquestes virtuts. Prompte els millors obrers de l’exèrcit començaren a adaptar-se a l’exempled’aquest home.“A ningú es respectava tant com a Ivan Nikititx [escriu Larisa Reissner, parlant delsetge de Kazan]. Teníem la sensació que en els moments pitjors, ell seria el més fort i el mésintrèpid.”289