la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Mira que bonic! -li diguí, ensenyant-li un dels ous que m’havia regalat la tia.-No està malament –replicà l’altre, en to displicent-. Vols que els tirem a renyir aveure quin és més fort?No m’atreví a rebutjar el repte. Afanassi llençà els dos ous a rodar, i el meu es pelàper la punta.-Ha vençut el meu-, digué el meu contrincant. Vegem ara l’altre.Sense atrevir-me a replicar, li lliurí el segon, i Afanassi repetí la prova.-També aquest és meu.I guardant-se els dos ous s’allunyà molt tranquil·lament sense mirar cap enrere. Jo elseguí amb la vista, tot sorprès i a punt de trencar a plorar; però la cosa no tenia remei.Els obrers que treballaven a la finca tot l’any eren pocs. La majoria dels que feien lesfeines de la recol·lecció, que arribaven a centenars, eren obrers de temporada, de lesprovíncies de Kiev, Txernigov i Poltava, als que s’ajustava fins a l’1 d’octubre. Quan lacollita venia bona, la província de Kherson ocupava fins a 200.000 o 300.000 jornalersd’aquests. Els segadors cobraven de 40 a 50 rubles pels quatre mesos de l’estiu, i mantinguts,i les dones de 20 a 30 rubles. Dormien a camp ras, i en temps de pluja en els pallers. Elsdonaven de menjar, a mig dia una espècie de pot, el bortx, i la katxa, i per a sopar unafarinetes de mill. Carn, no la veien mai, i el greix era tot vegetal, i tampoc molt abundant. Elmenjar donava lloc, a vegades, a petites insubordinacions. Els jornalers abandonaven elscamps, es congregaven al pati, es tombaven boca per avall a l’ombra dels graners amb lescames nues, totes picades i arrapades per la palla, i esperaven tranquil·lament. Els donavenllet quallada o melons, o mig sac de peix sec, i es tornaven al treball, a vegades cantant. Aixíocorria en totes les finques. Hi havia segadors vells, nerviüts, torrats pel sol, que portaven deuanys venint a Ianovka, perquè sabien que per a ells mai macava treball. Aquests cobraven unsquants rubles més que els altres i se’ls donava, de tant en tant, un gotet de vodka, perquè erenels que portaven el ritme del treball. Molts portaven darrere a les seues nombroses famílies.Venien a peu des de les seues províncies, caminant un mes sencer moltes vegades,alimentant-se de pa i dormint el cel ras. Un estiu, tots els jornalers emmalaltiren de ceguesanocturna. En fer-se de nit perdien la vista i es movien lentament, amb els braços estesos. Unnebot de ma mare, que estava amb nosaltres passant uns dies, envià un article a un periòdicsobre el cas, i no passà desapercebut, perquè als pocs dies el zemstvo envià un inspector.Mon pare i ma mare volien molt l’articulista, però allò no els agradà. Tampoc ell estavacontent. No obstant això, la cosa no portà conseqüències desagradables. De la inspecció enresultà que la malaltia era deguda a la falta de greix en l’alimentació i que estava estesa pergairebé tota la província, perquè per tot arreu s’hi donava el mateix menjar als jornalers, i enalguns llocs encara pitjor.Al taller, a l’habitació de la servitud, als racons del pati, la vida m’oferia una façdistinta i més gojosa que al si de la família. La pel·lícula de la vida no té fi, i jo estavacomençant. La meua presència, mentre fui petit, no destorbava ningú. Les llengües esdeslligaven, sobretot quan no estaven davant Ivan ni l’administrador, perquè aquests dospertanyien ja, en part, al cercle dels senyors. Il·luminats per la resplendor de la farga o de lacuina, els meus pares, familiars i veïns canviaven d’aspecte. Moltes de les conversesescoltades aleshores se m’han quedat gravades per sempre en la memòria. I no poques de lescoses que hi escoltí tiraren els fonaments sobre els quals havia d’aixecar-se més tard l’actitudadoptada envers la societat.27