la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiA TRAVÉS D’ESPANYAA l’habitació que ocupava en la petita rue Oudry m’esperaven dos inspectors depolicia. Un d’ells era petit i vell, gairebé un ancià; l’altre tenia una talla gegantina, era calb,com d’uns quaranta-cinc anys d’edat, i negre com la peix. El vestit de paisà els quedavadesmanotadament, i quan deien quelcom feien el gest d’emportar-se la mà a una viserainvisible. Mentre m’acomiadí dels amics i la família, s’ocultaren amb extremada cortesiadarrere de la porta. I en sortir, el vell es llevà diverses vegades el barret, desfent-se enexcuses.Davant de la casa muntava la guàrdia un dels espies que m’havien perseguitmalignament i infatigable durant els dos darrers mesos. Molt cordial, com si res haguésocorregut, posà en ordre el “plaid”, i tancà la porta de l’auto. Tenia tot l’aire del caçador quelliura al comprador la caça. Ens posàrem en marxa.Tren ràpid. Departament de tercera. El policia vell resulta ésser un bon geògraf. Tomsk,Kazan, la fira de Nikhni-Novgorod: tot ho coneix. Parla espanyol i coneix també Espanya.L’altre, l’alt i morè, roman llarg temps callat, mirant de reüll i amb gest de mal humor. Peròal fi, surt del seu mutisme per a dir:-La raça llatina no fa més que pegar voltes a la mateixa cosa, les altres li estan prenentla davantera.Tal digué, inesperadament, mentre en una de les mans, peludes i plenes de grossosanells, tenia agafat un tros de cansalada, en el que de tant en tant feia un tall amb la navalla.-Quin és -prosseguí- l’estat de la nostra literatura? Pura decadència. I el mateix lafilosofia. Des dels temps de Descartes i Pascal, no hi ha hagut res que pague la pena... La raçallatina no fa més que pegar voltes a la mateixa cosa.Jo esperava, ple de sorpresa, a veure en què anava a parar allò. Però l’inspector, tornatal seu silenci, mastegava la cansalada i el pa.-Vostès tingueren no fa molt a Tolstoi, però Ibsen és més intel·ligible per a nosaltresque Tolstoi.- I tornada a callar.El vell, ferit en la seua susceptibilitat per aquella ostentació d’erudició, començà aexplicar la importància del ferrocarril transsiberià. I després, completant, i alhora suavitzant,la conclusió pessimista del seu col·lega, hi afegí:-Sí, ens manca iniciativa. Ací, tothom vol viure del pressupost. És trist, però no potnegar-se que és així.Jo els escoltava als dos, perquè no tenia altre remei; però no deixava de posar interèsen les seues paraules.-La vigilància? Oh, ara no hi ha vigilància possible! Perquè tinga sentit vigilar unapersona és necessari que qui vigila romanga ocult, no és cert? Cal dir-ho sense reserves: elMetro ha acabat amb la vigilància. Perquè aquesta pogués portar-se a terme, caldria ordenarles persones que hi estan subjectes que no prengueren el “Metro”. -I el policia morè es posà ariure, amb una rialla de pocs amics.186