la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiabaixar l’escala a un cavaller alt, d’aspecte res acollidor. M’hi dirigí preguntant-li per VíctorAdler.-Com, no sap vostè quin dia és avui? -em preguntà, amb to sever.No ho sabia. Entre el viatge, l’aventura del habitació del viatjant, el graner delcamperol ucraïnès i la lluita amb el gall enmig de la nit, havia perdut el compte dels dies.-Avui és diumenge! -digué el cavaller alt, subratllant molt la paraula, i féu gest deseguir el seu camí.-Fa igual, necessite veure’l.Llavors, el cavaller em contestà amb una veu terrible, com si manés un batalló al’assalt:-Ja se li ha dit a vostè que els diumenges el doctor Adler no rep!-Però és que porte un assumpte urgent -li contestí, sense rendir-me.-No importa! Encara que fos deu vegades més urgent encara! Ho entén vostè?El que així parlava era el mateix Fritz Austerlitz en persona, el terror de la seua pròpiaredacció, les paraules del qual (hauria dit Víctor Hugo) no eren paraules, sinó llamps.-Encara que portés vostè, em comprèn?, la notícia de l’assassinat del mateix tsar i quehavia esclatat la revolució a Rússia, em comprèn vostè?, no tindria vostè dret a venir a torbarel descans del doctor en un diumenge!Vertaderament, aquest cavaller m’imposava, amb la seua veu. Però semblava que noestava dient més que ximpleries. ¿Com era possible que el descans dominical de ningú fosmés important que els postulats de la revolució? Resolguí no cedir. Era necessari, a totespassades, seguir viatge a Zuric, on m’esperava la redacció d’Iskra. A més, jo venia fugit deSibèria, la qual cosa em sembla que tenia la seua importància. Em plantí, doncs, al peu del’escala, tancant el pas a aquell cavaller malhumorat, fins que, per fi, aconseguí el quedesitjava, perquè Austerlitz s’avingué donar-me l’adreça de Víctor Adler, a la casa del qualem traslladí, acompanyat sempre pel meu guia.Sortí a rebre’m un home d’estatura regular, encorbat, quasi geperut, amb ulls unflats icara de fatiga. A Viena s’estaven celebrant aleshores les eleccions al Landtag. La nit anteriorAdler havia parlat en diversos mítings i s’havia estat fins a l’alba escrivint articles iproclames. No ho sabí fins una hora després, en què m’ho digué la seua nora.-Perdone vostè, doctor, que vinga a interrompre el seu descans en un diumenge...-Seguisca, seguisca vostè!...-digué el meu interlocutor amb una certa severitat externa,però en un to que no era per a imposar, sinó, per contra, que animava. Aquell homeresplendia esperit per totes les arrugues de la cara.-Sóc un rus...107