la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicristians i tots els feixistes s’han afartat de llençar contra els socialistes, i no diguem contraels comunistes? D’on provenia aquella batuda furiosa contra la idea de la revoluciópermanent, que no era meua, sinó de Marx? D’on aquelles jactàncies nacionalistes, queparlaven a totes hores de la possibilitat de construir un socialisme propi, al marge de l’ajudainternacional? Quines capes socials eren les que necessitaven alimentar-se amb aquellestrivialitats reaccionàries? I, finalment, d’on naixia i què perseguia aquest descens del nivellteòric, aquest embajaniment polític? Estès en el llit, em posí a fullejar en els meus anticsarticles, i els meus ulls anaren a parar a aquestes línies, escrites l’any 1909, en el momentd’apogeu de la reacció stolypiniana:“Quan la corba del procés històric presenta tendència ascensional, la idea social es famés aguda, més audaç, més intel·ligent. Abasta els fets i els embasta al vol amb el fil de lageneralització [...] Però tan aviat com la corba política es posa a descendir, la neciesas’apodera de la idea social. El preciós talent de generalització desapareix sense deixar rastre.La neciesa es fa cada vegada més atrevida i es burla, carrisquejant les dents, de totatemptativa seriosa de generalització, comprèn que té el terreny per a si i comença a exercir elpoder a la seua manera.” Un dels instruments més importants de què se serveix és lacalúmnia.I em diguí a mi mateix: estem travessant per un període de reacció. Les classes s’estandesplaçant políticament. La consciència de classe està patint un profund canvi. Després delprimer impuls i la tensió ascensional, ve la retirada. Fins on anirà? Per descomptat, esdetindrà abans d’arribar al punt de partida. Però ningú pot assenyalar, per endavant, els límitsen què ha de contenir-se. Dependrà de la pugna entre les forces internes que es desencadenen.El primer és adonar-se de la realitat de les coses. Els profunds processos moleculars de lareacció pugnen per trencar l’embolcall i sortir a la llum. La seua aspiració és emancipar laconsciència social de les idees, les paraules i les figures vivents del moviment d’octubre, ocom a mínim, atenuar la relació de dependència que la uneixen a elles. Tal és el sentit i raód’ésser del que està ocorrent. No caiguem en vans subjectivismes. No ens vullguem enutjaramb la història ni sentir-nos ofesos perquè aquesta discórrega per sendes més complicades itortuoses. Comprendre la veritat del que ocorre és tenir ja mitja batalla guanyada.EL DARRER PERÍODE DE LA LLUITA DINS DEL PARTITEn 1925 fui rellevat del càrrec de comissari de guerra. Aquest acord era el fruit d’unaacurada preparació madurada durant la lluita que el precedí. Allò que més temien els epígons,fora de les tradicions revolucionàries d’octubre, eren les tradicions de la guerra civil, i lesmeues concomitàncies amb l’exèrcit. Abandoní el càrrec sense lluita, i fins amb un cert sospirde satisfacció, per a desarmar els adversaris de totes les armes de calúmnia que per a ellspodien ésser els meus plans militars. Els epígons, per a justificar el seu procedir, començarena atribuir-me plans militars fantàstics, i a poc a poc, portats de la fantasia, acabaren ellsmateixos per creure en la veritat de les seues afirmacions. El meu interès pràctic s’haviadesplaçat ja, des de l’any 1921, a un altre terreny. La guerra estava liquidada i els contingentsmilitars foren reduïts de cinc milions tres-cents mil homes, que havien arribat a estar enarmes, a sis-cents mil. La milícia discorria ara per llits burocràtics. En canvi, passaren a367